《 Déu meu! Tu que tot eu veus, i saps el problema tan gran que té el món en aquests moments, aquest món que tu feres en tant d’amor. Tenies que avere fet també una humanitat més comprensiva i no tan avariciosa, perquè tot el que està passant és per gent roïna i envejosa. Alguns hòmens només saben ocupar les armes per matar, estant a punt d’usat bombes nuclears i míssils que poden destruint aquest món.
Maten gent innocent que només volen viure tranquils en les seues famílies. Estan morint dones i xiquets per la metralla que tiren sense por.
En dos anys hem passat de tot, primer una terrible pandèmia que san portat pares, família i amics. I que encara ens dura. Tempestes d’aigua, aire i neu. Hem vist com un Volcà destruir tota una illa.
Ara també estan morint de fam de tret, i de malalties per no tindre lloc ni remeis per poder-se curar…
Cada dia se senten crits de desesperació, no volem veure la destrucció, que produeix aquest maleït personatge que ningú pot parar. Senyor fes que canvien les idees d’aquesta persona que no té sentiments, ni consciència, i que pare de fer tot el mal que està fent perquè si no para prompte serà tard per què haurà destruït aquest món.
Només et demane Déu meu, que ens ajudes a crear de nou el teu món amb el teu poder. Tin Piada de tots nosaltres.》

@.@.@.

《La lluna quan passa pel mar, les ones contentes s’engronsen sense parar, no paren, perquè elles no tenen temps, ni penes, passen la vida mirant el firmament ella passa tranquil·la, mirant com elles van, mullant tot allò que tenen prop d’elles, les imparables ones del mar. És bonic veure com la lluna il·lumina aquell mar immens, eixa lluna ferida, de passions eternes. Quan passa pel mar en el seu brill, i el seu somriure, plena de llibertat i llum, no és conscient de la bellesa que provoques en la gent que sap admirar la, quan surts pel firmament i podem veure’t, voldria canviar el tems i mostrar-te que sent el meu cor, en contemplar-te.
Lluna, daura, i ferida, de passions eternes, estàs plena de mirades, que van perdudes buscant respostes. No ens defraudes mai als que t’admirem 》@.@.@.

《Una llum tènue es percebia al fons d’un corredor, semblava eixir d’una trista foscor, enmig d’aquell silenci etern, s’escoltaven uns passos, que arrossegava el cos prim d’un l’home, s’acostava cap a l’espelma encesa al mig del no-res, en una casa gairebé en ruïnes, on es refugiava aquell home, d’aquell intens fred que feia en aquella humida casa, situa als afores d’un xicotet poble, envolta de camps, coberts d’una espessa neu, que tant de fred portava, L’home, portava en els braços uns trossos de fusta per avivar aquell foc del seu allar, on al costat tenia un vell matalap, que usava i dormia, d’una sola tira. Que cada nit ell dormia, prop del fumeral perquè era l’única font de calor que hi havia per calfar-se, cada dia.
Abans de dormir l’home, resava una oració, i mai s’oblidava de donar-li gràcies a Déu, pel menjar que cada dia ell tenia, i també per tindre el valor que li enviava el Senyor.
Esperava en il·lusió que aplegara la calor, que portava l’esperava que esperava en tanta il·lusió. Perquè per a ser feliç ell té un enorme valor. En tan poques coses que té, però viu feliç, sent amor, i fe per la vida, i té plena l’ànima d’amor i també il·lusió.》@.@.@.

《 En el tronc d’una olivera Bach escriure el meu nom, posant asta el cor en ella, vaig recolzar les mans, acaricien-la, i mirant el paisatge que m’envoltava,
Les meues mans acariciaven aquell tronc vell i aspre, en aquell immens silenci del camp, i les coses que llavors vaig pensar, avui les torne a recordar.
Per què els meus ulls ploraren recordant al meu iaio i les meues llàgrimes en aquells tems van banyar asta les arrels d’aquella majestuosa i bonica olivera que el meu iaio avia plantat feia molts anys.》

@.@.@.

(Els poetes en cada racó del món somien i veuen poesia, escriuen sobretot el que és vida entre hòmens i dones sobre l’amor, si no hi haguera grans poetes i escriptors. El món estaria sense Ànima.)

《Expliquen velles llegendes que en les nits de lluna plena els mariners en alta mar escoltaven el cant de les sirenes, el seu cant era tant dols i embriagador, que emocionava als jóvens mariners omplint-los de ilusió.
Al mig de l’horitzó quan la mar està tranquil·la s’escolta els cants de les sirenes, diuen que és la crida de l’apareamet del mar.
Tan bonics eren els seus cants, que provocaven emocions amb el cor dels jóvens mariners que per al mar aleshores navegaven.
Conten les velles llegendes que en el més profund del mar, habiten boniques sirenes amb les seues cases de cristall.
Només es poden veure en les nits de lluna plena, quan la mar està en calma, es veu brillar en el fons del mar aquelles cases de cristall, on dormen les sirenes amb el seu llit de perles.
Són com estrelles de mar que sempre estan protegides en les seues cases de cristall, on sempre están les sirenes》

.@.@.@

《Hi ha gent que només en dir una paraula encén d’il·lusió asta les plantes.
Algunes persones només somriuen i el miren, t’estan convidant a viatjar en elles, és la màgia que porten damunt.
Altres, només donant la mà, trenca al moment la distància, i al moment, ja esteu menjant junts.
Ja gent, que només obrir la boca arriba fins a tots els límits de l’ànima, sap alimentar les flors, inventa somnis, i fa cantar asta les pedres.
També jan, persones, que sempre van en la seua soledat, són solters de la vida, fugen de la seua soledat quan saben que en voltar el cantó, sempre trobaran gent solidària, que és necessària, i saben com poden ajudar aquestes persones.》

@.@.@.

《La ment bola com una paloma que busca experiències noves en el vent. La ment el porta sempre al més alt on ella soles pot arribar.

Vola que vola, buscant coses noves que naixen en primavera, quan la Sanç s’altera i es renova, com els jardins i les roses quan comencen a florir. És una il·lusió tan gran que visc per saber i buscar coses noves com la paloma.
Vola que vola, la meua ment i no eu puc evitar, perquè la ment té ales que a mi em porten al més alt, on ningú mai arribara.

Vola que vola, com una paloma que va al més alt, sempre buscant coses noves que neixen i moren com la primavera i la vida.》

@.@.@.

《 Dibuixa el teu amor per l’aire que tu pots dibuixar-lo i després, deixa’l volar.

Dibuixa el teu amor per l’aire perquè així jo puga tornar a veure’l quan vulga.

Perdona si t’ho dic, és perquè sempre seré qui més respecte i estima el tindré.

Dibuixa l’amor en l’aire
com el cos en l’aire jo vaig dibuixant també, així podré veure’t, sempre que moga el vent.

Dibuixa l’amor per l’aire, el meu està volant, fa anys per la teua casa, esperant que isques per emportar-te amb mi, i poder formar junts el nostre destí.》

@.@.@.

《 Les paraules sempre van unides als sentiments, Els sentiments sempre van units a totes les nostres emocions i sensacions. És un poc paregut al vent que no podem veure’l, perquès invisibles, però si el notem quan mou, i ens acaricia la cara, el vent sempre és ràpid espontani i tan lliure com l’aigua d’aquell riu que no pot parar, a voltes calfa, com eixa primavera quan comencen a creixent les plantes i les flors que ens fan més agradable la vida.
L’amor tampoc va cridant ni saps quan arribarà, però quan arriba, no t’espera ve ràpidament com una fletxa què crema i mata, travessant el cor i omplint-lo d’il·lusió i fantasia.》

@.@.@.

《Les pille del cor, regleja quan somriu la teua ànima, quan el mires en ella.
Coneix de la teua passió per la vida, perquè totes les emocions naixen d’ell.
Quan comences a adonar-te conter ja estàs en el madur de la vida, i veus que algunes coses, ja no t’importen com abans ni, poc ni molt.
Ja no tens ganes de discutir més, vas seleccionant a la gent que tens el gust de poder estar amb ella.
Saps, el que vols, i les coses que passes d’elles, que solen ser cada dia més.
No tens tems de ximpleries, perquè la ment sol anar sempre davant del pensament, i aquell ens a caça》@.@.@.