Quan ja no ens queden quasi músculs, ni records d’aquells atractius i bonics, xavals i xavales.
Recorde i sempre estarà en la meua memòria, aquelles vivències i tertúlies de joventut, amb el record de tots aquells moments que passarem junts en la nostra quadrilla, aquells estius, que passarem per la font gran. Estan eixint ara en poesia, totes aquelles vivències, les he tingut guardades en la ment, i són vostres, perquè sense vosaltres amics i amigues de sempre no hauria pogut escriure si no avereu existit. Ara que hi ha passat el temps i ja estan lluny d’aquells records, és quan estic enyorant tot aquell tem passat tan bonic.
Recorde algunes amigues i amics que no fa mot encara estaven ací entre nosaltres.
Si poguera tornar enrere el temps!!!
Encara que sempre serà un bonic i gran record, en aquesta curta vida, que ens va deixar la joventut.》@.@.@.
《Té la lluna un vestit que només trau els diumenges.
Fet d’abraçades, promeses, i besades perdudes que van que danse pel camí.
Però sempre és el destí, els que els abandona.
Té la lluna un vestit, que només trau en, hivern
Fets d’il·lusions, somnis, passions i esperances perdudes.
Quan es perd un amor, és el cruel destí, que va d’estrossant cors i va deixant els trossos pel camí, aquests van plorant pels racons amb un sabor tan amarg, que va apagant la il·lusió, quan el cos, s’ansen de foc i passió 》
《 La mort és com un espia que ens persegueix des que naixem, va portant mos i guiant mos fins al no-res de la nostra existència. És la que pot destrossar en un instant, l’obra I acabar en el teatre de la nostra vida, és la que ens porta el final l’etern. L’única que mai ens abandonarà perquè sempre torna, és la perfecció que mai en deixarà sense un acabament. Té aquesta unió tan perfecta amb la vida i amb tanta saviesa, que quan s’acosta a nosaltres res és impossible. Perquè la mort, i la vida sempre caminaran juntes
flotant per sempre en l’infinit univers etern de la perfecció.》
《 Mentre ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc.
L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, “t’envia una cosa de bestreta”, si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperàvem en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se.
No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, perquè mai sabem el que un pare, ha de moure, abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》
@.@.@.
《 La poesia mai serà, oblida, és lliure, lleugera, amable, sincera, com una alegre primavera, també és de vegades, aspra i, guerrera, perquè espera la llibertat del poble humil que la busca i l’espera.
Encara que de vegades sembla que la poesia està un poc para, mai podrà ser de nou derrota, ni per l’ambició ni per no tindre emoció.
Sempre podrà alçar de nou el vol com aquella àliga que bola per dalt duna gran esplana, també per valls i rius, en el seu vol arriba al més alt. Però maig caurà en l’oblit.
Tinc l’esperança que quan alce el vol serà feliç de nou,
volarà més lliure i molt més alt que les muntanyes del món, i arribarà, amb les ales de les seues lletres a tots els llocs que sap que l’esperen.》@.@.@.
《 Quan la lluna està plena i passa per al mar, les ones s’engronsen sense parar, i sense sentir cansament, perquè elles no tenen tems, ni penes, passen la vida mirant el firmament i la lluna passa tranquil·la, mirant com van, mullant tot allò que està prop d’elles, les imparables ones del mar. És bonic veure com la lluna il·lumina aquell mar immens, eixa lluna ferida, de passions eternes. Quan passes per dalt del mar en el teu brill, i el teu somriure, plena de llibertat i llum, tu no eres conscient de la bellesa que provoques en la gent que sap admirar té, quan surts pel firmament i puc veure’t, voldria canviar el tems i mostrar-te que sent el meu cor, en contemplar-te.
Lluna, daura, i ferida, de passions eternes, que passeges per l’univers, no defraudes mai als que t’admirem.》@.@.@.
《 Les lletres i la nit són el mirall i la inspiració de les ànimes viatgeres que escriuen en sentiment.
Estés animes que no paren de llançar sospirs al vent que trenquen les llums de la nit, quan estimen, amb foc,mai sa pagará ni s’extinguira, la seua flama.
Escriure poesia amb l’ànima a la persona que estimes, solen ser versos alegres per això dansa l’ànima, cuánt está escribirlos.
Són animes viatgeres que no paren ni un segon,tot el foc que arriba a elles les alimenta i les calma per tots els llocs que passen.
Si algun día tropeseu amb alguna, pronte les coneixereu son diferentes a les altres, estés, tenen màgia, sorpresa,i escriuen en ilusió son les animes viatgeres que naveguen per tots als racons del Món.》
《 Quan es veu el final d’alguna cosa que ja ha passat. Com el final d’una amistat, el final d’un estiu, el final de les estacions de l’any, tot passa en el mateix lloc perquè tots estem sempre en él mateix univers, encara que per a ell, no passa el tems, ni té pressa en aplegar a cap lloc, per l’univers el temps no existeix, però pels humans el temps vola més de pressa que el vent, encara que per nosaltres sempre, perdurarà en nosaltres, els aromes que ens regala la vída, aquells infinits aromes, que cada primavera, seguirà porta i podrem gaudir de tot aquest immens plaer de poder oldre i sentir dins de nosaltres aquest aroma que seguirà regalant mos la VIDA.》
《 Alguna vega, as tingut ganes de fer una abraçà, i no as pogut, per estar soles en eixos moments, no tens més remei que donar-te tu mateix.
Un, abras, enriqueix al qui el rep, sense empobrir per a res als qui la dona.
Pot durar un instant, o el que vulgues, però el seu record, de vegades pot durar, tota una Vida, i asta fer-se etern.
Ningú és massa ric per prescindir-ne, D’ella
Ningú és massa pobre per no poder-la donar,
Dona felicitada al que la rep, i entusiasma al que la dona, agrada a tots.
És el símbol de l’amistat.
Una abraçada, dona repòs al cansat.
Ànim el que està una mica deprimit.
No es pot comprar, ni prestar, ni robar, perquè és una cosa que no té valor, fins al moment, en què tropesi amb algú, que no sap donar una bona abrasada, sigueu generós, i doneu-li la tu, o vosaltres.
Perquè ningú té tanta necessitat d’una abraçada com el que no sap, com donar-la a les altres persones 》@.@.@.
