《 Sempre serà el meu carrer, el més bonic, el carrer del sol, el que em va veure néixer, i em va contemplar creixent a l’ombra dels seus arbres, que m’abrigaren a mi i els meus records, asta que Bach complir vint-i-cinc anys vaig estar cubicant-me. Allí en baix casar quant faltaren els meus pares, i va nàixer un dels meus fills DAVID, recorde aquells capvespres asseguda a la seua ombra, allí estan els meus records, el passat amb els meus pares, que bonics records, de vegades quan passe per al meu carrer veig els seus arbres que tenen l’edat del meu David. El sol l’ompli de vida és molt bonic el meu carrer, que el baix abandonar plorant amb els records d’aquella casa.
Però baix començar una nova vida en una nova casa i allà va néixer el meu altre fill PAUL. I allà continue vivint omplint la meua vida amb tota mena de records, bons i no tan bons en dies de fred i molta calor, però en el meu pensament sempre hi ha aquella xicoteta i blanca casa plena dels meus millors records de joventut, que sempre recordaré com el millor carrer del món. Carrer del Sol N1.》@.@.@.

《Bais un món de colors, la vida floreix. Canta amb alegria, i el cor està feliç. En cada clarejar, un nou començament, on l’esperança és un etern sospir.
Les rialles són un dolç refugi, I les abraçades, un llaç beneït. Els somnis dansen com fulles al vent, teixint històries d’amor content.
Abraça el present, que dansa amb passió, respira profund, sent la sensació. La bellesa està en els xicotets detalls, a cada pas, descobrim noves amistats.
Així, amb valentia, abraça el dia, descobriràs la bellesa, que el brinda la vida, és com un poema, és un cant diví, on l’esperança i l’amor són el camí.》
@.@.@.

《 Mentre ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc.
L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, “t’envia una cosa de “bestreta”, si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperàvem en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se.
No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, perquè mai sabem el que un pare ha de moure, abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》
@.@.@.

《 Que importa. Si els cabells ara són del color de la plata, mentre el nostre cor continue sent d’or.
Que importa si algunes arrugues, san establir a la meua cara, mentre siguen pels riures que he passat.
Que importa si tinc aquests quilos de més, mentre siguen d’haver gaudit cada bocat i cada menja.
Que importa si el cos ja no és de xica de vint anys, és perquè he viscut penis, i també alegries i el cos sa convertit en un refugi perfecte. Perquè ara resisteix qualsevol tempesta per gran que siga.》@.@.@.

《 En el silenci, naix la poesia, quan els

pensaments naixen de l’ànima.
És quan les paraules es troben, i s’uneixen en un ball de lletres buscant un significat.

La poesia és la veu del silenci, és com un cant que brolla del no-res.
És l’expressió del que no es pot expressar en paraules, és un llenguatge que només entén el cor.

En silenci, la poesia s’amaga, esperant que algú la descobrisca.
És un tresor que només es revela, a aquelles persones que es prenen temps de treure-la.

La poesia i el silenci són germans, van units en una dansa eterna.
Són una creació, de l’harmonia perfecta de l’existència.

Així que escolta el silenci, i deixa que la poesia el parle.
Perquè, la poesia és el llenguatge de l’ànima i en ella sempre està la veritat.》

@.@.@

《 M’estime, per totes aquestes vegades que ningú em va estimar.
Em respecte per totes les vegades que ningú no em va respectar.
M’accepte, per totes les vegades que la gent em va jutjar.
M’abrace, per totes les abraçades que em van faltar.
Em done suport, per aquells durs moments que vaig passar jo sola.
I somric ara, per aquelles vegades que vaig plorar.
Però sobretot, em perdone per haver cregut que tot el que necessitava, estava fora de mi.
Ara sé que no era així, i que dins de mi estava tot.
Aquest, respecte, aquesta acceptació, aquesta abraçada.
Aquest suport que sempre em va alçar, i aquest aplaudiment que vaig rebre de les meues pròpies mans, aquell somriure que em va tornar.
Foren anys que van pesar mentre passaven, però que ui s’han tornat més lleugers, i més clars, perquè ui m’ha adonat conte que soc la que més sap com soc i també soc la que més en vol, perquè ió en vull més que ningú.》@.@.@.

《 Jan pobles màgics com el nostre. Simat de la Valldigna, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses. Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comences parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides). Quan te n’adones, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys. Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre. AIXÒ ÉS LA MÀGIA.》
@.@.@

《 En el mirall del record, queda el reflex del que no va poder ser, un record que no va arribar a florir, una història que no va arribar a escriure’s.
Els seus ulls, negres eren com estrelles brillants, em van il·luminar uns dies pareixien estels, però el destí, ens va distanciar, ens va separar, sense deixar rastre.
El temps, lent i sense pietat, es va emportar els somnis que vaig tenir i encara que el record va i ve la realitat és que no té futur, només queda el passat.
Encara recorde aquell somriure, el seu caràcter, la seua mira profunda, però tot va quedar en el passat, i avui només queda un lleu record.》@.@.@