《Van passant els anys, i jo estic agraïda a la Vida. Perquè mai m’ha donat esperances fallides, ni treballs injusts, ni penes desmesurades.
Quan pense que el camí es pot acurtar, pense que som tots, arquitectes del nostre propi destí.
Està clar que quan he pogut, vaig extreure el bo de les coses, va ser quan en elles vaig posar el cor i totes les meues ganes.
Quan vaig plantar flors, vaig collir sempre flors.
Quan vaig plantar espines, vaig collir espines.
Quan no vaig plantar, la meua collita va ser nul·la, perquè res, vaig collir.
És cert, que la meua primavera s’acaba, i vindrà l’hivern,
Pues la vida! No, em va dir mai, que sería eterna!
He passat sense dubte, algunes nits llargues, les de les meues penes, més mai tu em prometeres tan sols, que tindria nits bones, i no obstant això també he tingut moltes vegades nits serenes, i tranquil·les.
Estime més que res als meus, la meua família. Amics, la gent meravellosa que està en la meua vida, el sol, la lluna, les estrelles, el vent, la pluja, i moltes coses més que no sé com expressar.
Vida, només tu mas fet gaudir de tan bonica natura,i de tots els que estime.
Vida, no et demane res!
VIDA, ESTEM EN PAU! 》

@.@.@.

《Una nit més el teatre de la vida, no ens deixa cap respir, sempre estem dormint, o despertant, de manera intermitent, però un s’acostuma a tot en la vida i en el dia a dia, fins a comprendre, que açò forma part del teatre de la vida, que en aquest cas és la meua obra de teatre.
De vegades veiem llums en la foscor, de tantes voltes de dormir i despertar,
et vas acostumant a mirar dins de la foscor, llums blaves i vermelles que es veuen a la nit i sempre hi són.
La meua il·lusió és tindre l’esperança que tots els meus somnis es faran realitat, per això quan escric, pose a volar els meus somnis, que algun dia tornaran, quant cansats de caminar per l’aire, altra volta vindran, entraran en el meu cor, i allí podrán quedarse per sempre.》

@.@.@

《Setembre mes de canvis mes de tornar a la normalitat, mes d’afrontar el dia, a dia, a tres mesos d’acabar un any trist, i complicat, que mai oblidarem, hem d’acceptar-lo, ens agrade o no, també és un mes de seguir endavant a tota lluita, som més forts, en més capacitat esperança i capacitat per acceptar els canvis, amb aquest any, ens hem fet més gras i resistents, i estem podent en tot perquè som i serem sempre els responsables de la nostra VIDA 》@.@.@.

《Els sentiments quan naixen del cor, per poder estimar, per on passen van sembrant camps, obrint muralles i despertant sentiments en tots els sentits, és com les roses quan neixen entre el blat, i van dibuixant de colors els camps i els camins.
Quan la lluna està encara un poc adormida, és desperta mirant els camps i jardins, mentre algun pollastre canta, les plantes es balancegen, el canyar, diu asta demà a la nit, ja acabada. Arriben les primeres llums de l’alba, que donen vida a tot, i tot si il·lumina, em fa pensar en el que és bonic, i pense en la vida, jo voldria poder retenir-la per sempre, però això no pot ser, però quan escric, pareix que allargue un poc més, aquesta bonica il·lusió.》@.@.@.

《Estime la vida com molta gent, en silenci, desitjant que els somnis es facen realitat, m’agrada tancar els ulls i així deixar-me guiar per ella.

Estime la vida, perquè gràcies a existir em sent, realitza, com a persona, com a dona, com mare, i com àvia.

Estime la vida, perquè en la meua existència, cada insta’n, admire aquest planeta, amb les seues nits de lluna plena, el seu estel, tot infinit i misteriós.

Estime la vida, és bonica, i a voltes també dolenta, és el meu pensar, quan mire un profund i ample mar, on no hi ha ningú més que jo, el mar, i vida.

Estime la vida, encara que les nits siguen fosques, i la lluna canvie de color, és el que pense, quan en somnis puc pintar, el meu únic paisatge que sempre serà, un bonic somriure》@.@.@.

《 l’estiu, s’acaba però no les il·lusions… Se’ns acaba els temps de la calor. Els dies passaran, però no l’esperança perquè ella mana sobre la ment i el cor… Vull renovar-me cada dia, i valorar que sempre tindre un nou dia en la vida per poder, realitzar tot allò que pense.
Tindrem records vells… Però sempre hem de tindre els ànims renovats.
Les nits i els dies sempre estan renovar-se i sempre seran úniques i diferents.
Voldria ser sempre el teu primer petó, i el teu últim pensament. Però el que més m’agrada és haver sigut sempre, el teu únic amor, i poder ser l’últim.》
@.@.@.

《Es creuaran els camins en la senda, quan en els camps aplegue la primavera, caminaré per damunt dels camps de blat quallats de roselles quan la blanca lluna plore.
Caminaré per la meua vall ella sempre, està plena de llum i esperança, pels que camins en ella i la llum dels matins.
Despertaré els meus sentits, les meues emocions, i els batecs del meu cor cada dia.
Els donaré gràcies als meus pares per portar-me a aquest món, en aquest vall de llum, estime a totes les coses que aporten amor i vida, Als meus volguts pares, els recorde i els volia com a la meua pròpia vida.
De vegades sóc com, la ve fènixs que ressorgeix de les cendres, sóc la llum d’alguns dies, sóc, passió Amor i Foc, Soc un l’Àngel més de la Vida.》@. @. @.

《LLÀGRIMES, que cauen
damunt la terra per amor, no es perden mai, perquè la terra les porta fins als rius, els rius les porten cap a la mar, es fondran amb les ones, aquestes onades braves d’espuma blanca, que sempre vives estan, són viatgeres del mar, que sempre il·luminades van, per aquella lluna plena, que mai les abandonarà. Asta que algun dia arriben a la blanca arena, i tornen de nou a tocar la terra. Perquè les llàgrimes que damunt la terra cauen per amor, mai moriran perquè, són eternes.》

@.@.@.

《Caminant un dia per la font tarda, un matí fresquet, el perfum de les plantes arriben asi, omplint-me de l’aroma de les flors dels tarongers.
Que bonic és poder contemplar, la varietat de colors que ens regala la natura.
Una suau brisa d’aire, ma riba a la cara, i el meu caminar, va més apresa, L’aire bufa, en aquest matí, fent ballar rames de tarongers, garrofers i algunes plantes, totes al mateix tems.
Passant per l’ermita de “Santana”, asseguda en el banc que està a la porta, i em pose ha pensat en quanta gent, per allí hauran pogut passar, monjos, frares, cristians, i forasters que a la mesquita passaven a visitar, i senta en aquell banquet no puc deixar de pensar, mirant aquest mateix passeja, quantes, personal hauran, descansat, en aquest banc.
Seguisc mirant el camp, i pense en aquest matí en què L’aire està fent ballar com tantes voltes, tarongers, garrofers, i plantes, que sempre seguirán mirant, el pas del temps》

@.@.@.