《Queda’t, amb la persona correcta … Amb el que et sedueix amb l’intel·lecte i no pel seu aspecte … Queda’t amb el que vaja de les dites al fet … Amb el que, et fa dormir bé i somiar millor … Queda’t, amb el que teu dona tot a canvi de res … Amb el que fa del seu pit un còmode coixí per poder recolzar-te quanta fase falta… Queda’t amb el que el deixe anar al passat i adherència el seu present … Amb el que obri la seua ment i el seu cor per a tu … Amb el que t’anime a ser forta … Amb el que sàpiga ser el teu amic i el teu company … Amb el qual ta abrigue quan tens fred … Queda’t amb el que siga la persona que el vulga per sempre》

@.@.@.

《Papallones que van volant entre l’amarg del món, més sols amb la seua bellesa aconsegueixen donar brill a la foscor.

Hi ha qui canta en la gàbia de la seua soledat, hi ha qui plora per tanta felicitat, Canten els ocells presos en soledat, no està escrit, “serà fàcil” Només està escrit. Has de viure!

Vent que s’emporta el temps, aquest que mai torna, però que en la seua xarxa et captura per més que tu no vulgues.

¿De què està fet el lament?,” baix preguntar un dia! Està fet, amb ira i ressentiment, però també en dolor i sentiment.

Torne a veure les palomes, aquesta vegada les observe amb atenció, també veig el seu niu, i un nen mirar-les va cantant una cançó.

Els núvols dibuixen cors al cel i els xiquets miren amb entusiasme. Perquè ells veuen cavalls que volen, perquè els nens sempre veuen allò, que volen veure.

Jo aquí seguint amb les meues palomes, amb els meus dubtes, amb les meues pors, però també amb la meua llibertat, amb els meus amors i sense dependència de ningú.

Aquí vaig sense poder, detindrem, només em queda aquesta bonica vida (passar-ho bé) cada moment, en els meus, i la meua gran meta és com arribar, ha veure’ls ser feliços a tots》

@.@.@.

《Alguna cosa dolent es pot convertir en un bonic amor. Però l’amor també porta llàgrimes.
Les llàgrimes són com pluja intermitent, que també és necessària.
La pluja és bonica i té una gran necessitat imprescindible per a la vida.
La bellesa és un conjunt d’harmonia, serenitat, i alegria.
L’harmonia és vida i hem de saber controlar-la i sobretot saber viure-la.
La vida conté passió, il·lusió, confiança, optimisme, és l’aliment, que necessita el cor.
Quan passes tot aquest dolor, de l’amor, la passió, les llàgrimes, la confiança, i la il·lusió, que sentim algunes voltes, en ton ses, podrem guardar sense por, per sempre, tot allò en la nostra vida i el nostre Cor》@.@.@.

《Estima, perquè l’amor és la clau de la vida.
Somriu, perquè somriure, és la clau de l’amistat.
Tin fe, perquè la fe és la clau de l’esperança.

Abans de néixer el dia ja estic pensant en poesia, els meus versos i la meua poesia m’alegren la vida.

Quan arriba el dia, torna la il·lusió, i escric aquells versos que estan dins del meu cor.

Per a tu que t’agrada la poesia, perquè en arribar el dia sortirà de nou els versos i la meua fantasia.

És la passió que em domina, no voldria estar mai decaiguda ni abans, ni després, necessite escriure casa dia.

Avui tot serà poesia, perquè les estrelles ballen,
i la lluna brilla, en aquestes nits de somnis quan tot és fantasia.

Abans d’arribar el dia. Estaré novament desperta i brollaran en alegria de la meua ànima, poemes, versos, i també poesia.》

@.@.@.

《Quan Hera menuda els deia als meus pares, que feren la porta de casa més gran, per a quant vingueren els Reis Macs, que poguérem entrar carregats.
Perquè mai, portaven res d’allò que els demanava en la carta.
Era tan gran la il·lusió, que no podia dormir pensat que no tardarien a vindre.
Al matí mamaré dia, quan van arribar els Reis Macs, dormies.
Mai, em portaven aquella nina que jo havia demanat, i somiava de xiqueta, sempre em deixaven una cartera, per anar a classe, llapis i alguna llibreta, però mai arribada aquella nina dels meus somiats.
No em gitava mai sense escrit el que volia, la nina i vestits per poder posar lis cada dia.
Però mamaré dia.
A l’any que ve vindran més carregats, és que nia molts xiquets patint fan i els porten el menjar, perquè no caiguen malalts.
Així que em consolava, dient, que jo fam, no en patia, i se’n recorden de portar-te la cartera la llibreta i el llapis.
Ja de major, encara crec en els reis macs, però, no demane nines ni vestits.
Demane que porten esperança per a les persones, i que mai deixem de somiar, demane un bon futur per als jóvens, que és mot important, una bona educació, i treball per a tots.
Apesare del tem que hi ha passat, és bonic pensar si poguérem algun dia tornar arrere. El tems passa tan de pressa, i els sumits tan a poc a poc, seria bonic poder fer un viatge al passat, per veure altra volta com érem de xiquets, i pensar que aquella il·lusió pot durar tota una vida, encara que fora només, quan tornem a pensar en aquella il·lusió tan gran que teníem de menuts》

@.@.@.

《El meu amor és fort, és com el riu que passa regant els camps de la Valldigna, camps de tarongers, que un dia fou terra de, garrofers, oliveres, dacsa, i blat. És un amor etern un amor fort, com els arbres que creixen en ell, és gran i acollidora és la Valldigna. El nom ja eu diu tot, és un vall preciós, ple de tarongers, rodat de montanes que sobren, per donar la benvinguda al mar Mediterrani.
Tres bonics pobles, estan ubicats en ell, plens d’història i vida.
Tavernes és el més poblat, gran, actiu, i el que està més prop del mar.
Benifairó, el més menut en gent. Però el més gran en treball, i indústria.
Està Simat. On estem els últims bais d’una muntanya que es diu el Toro., però som els primers en quasi tot, sobretot som bones persones.
Ens acaricia el mar mediterrani que és vida, quan estem prop, és immens, fort, segur, i tan antic com el món. El nostre vall és verd i profund, està ple de sentiments i passions que componen tots els seus habitants. Estic enamora de la nostra Valldigna.
Quan Jaume primer el just, va passar pel nostre vall per primera volta, en veure’l tan verd eixe sol i aquest aire tan pur, es va enamorar també.
Es va posar les mans al cap i digué.
“Que vall més digne per alçar un gran monestir” per a la vostra religió, i dit i fet.
Fou el primer que li va passar pel pensament. Alçar un gran monestir que hui podem gaudir els habitants de la Valldigna, i tota la gent que ens visita. Perquès, patrimoni de la humanitat》

.@. @. @.

《cau la vespra,
Agonitza l’última llum i es percep el final del dia. En les ciutats ja es veu un poc de, obscuritat.

*Cau com la vida mateixa, com la nit que ja tenim damunt.
Va èxit la gent, cansa després d’un dia esgotador i torna a casa.

*Cauen alguns i tornen a caure, fer-se mal, una i una altra volta.
Cauen en cada pas sense dir res, i tornen a alçar-se.

*Alguns passen i miren, passen, i van mirant sense poder veure res,
pas trass pas cau la nit, i cauen els homes també.

*A ningú l’importa que el dia, puga canviar el seu color,
ningú sent el vol de les aus, ningú, només les escolte jo.

*Cau la vesprada, i ningú la replega, queda estesa per als cantons on l’aire encara sequis tibe per al Sol.

*Cau la vesprada, cau i espenta a la nit.
Crusat els carrers, passa la vida, i ens deixa les creus que portem cada escó damunt.

*I això que estàs pensant, ja no pot passar ui, de jau per a demà que serà un nou dia, i eu veuràs tot millor en fe, sense quimeres ni rancors.

*Cau la vesprada, cauen els humans i al final també caurem tots, perquè està vida, tot té, fi i caurem per sempre algun dia》

@. @. @.

《La poesia té dies que reflecteix el que sent i somia l’ànima quan està en repòs.
És bonic pensar amb amors veniders, també amb aquells amors ja passats de quan vam ser nens, i teníem una vida lliure al vent, amb passions, i esperances, plenes de felicitat. És potser feliç només mirant aquelles rames, que es mouen al compàs dels vents, són com continus moviments de vida, que es mouen en l’ajuda del vent, són com balls continués en els moviments d’aquelles branques que estan vives i que van movent-se sense parar quan es balançassen en el bressol de la vida, on capten i recullen totes les fragàncies que al llarg del temps van quedant gravades, en les seues verdes, i llargues rames de diferents mides, com la mateixa vida, estan plenes de la força, de la vida, foc i
D’amor》

@.@.@

《 Un dia descubrim… El valor d’una carícia, i com curar amb un bes…descobrim… Que les paraules poden ferir. Però les mentides maten, que les llàgrimes serveixen pe a desfogar-te Que un tros d’escrit d’un passat pot il·lusionar una altra vega… Un día descobrim … Que per matat algú no es necessita una arma, només cal destruir l’ànima… Descobrim… Quel Amor i la passió es confonen fàcilment. Que una mentida es compon de dues parts, la que sempre està mentint, i el que s’aferra a creure’l… descobrim… que en els moments més durs, saps si l’amor és pur o només és una il·lusió, que les paraules són vent, que només es viu el moment, i soles una volta, és bonic saber quant t’estimen de veres…Descobrim… Que no es mor ningú, d’amor, només hi ha una mica de dolor que s’escapa amb el temps … tanbé vaig comprendre… Que ningú som amos, de ningú. Que simplement els somnis bonics pesen una sola volta. Que de vegades tot el que necessita una persona és una mà, que sostinga la seua, i un cor que la comprenga. Que totes les coses que passen diàriament són les que fan que la vida siga espectacular … Un dia comprenem… Que quan pretens venjar algú, només estàs permetent a aquesta persona seguisca fent mal … Descobrim … Què qualsevol pena que hi ha en l’ànima ha de desaparéixer. Que estimar porta dolor.
En aquests moments em sent segura, feliç, plena, i estima… Vaig descobrir, que vull acabar la vída amb qui l’he viscut sempre. Hem tingut molts anys per saber que encara ens estimem, i perquè sense estar junts la vida no tindria raó 》

@.@.@.

《Carrer del sol N.1 allí vaig nàixer un 23 de maig, no importa de quin any. En una casa d’aquella època, cases pintades en calç blanca com el sol, en què el guarda pols, de les cases solien pintar de gris.
En els mesos d’estiu, els dies en què el sol des del cel mirava i llepava el blanc i gris de les façanes, en eixes teulades de teula vermelloses i arquejades, en els hiverns en eixes rosades blanques de matinades que veiés quan t’alçaves i ta soma vers per la finestra, quan ens despertaven les mares per anar a l’escola, en aquell fred que feia als matins d’hiverns, ja teníem preparats, uns pots de llanda, plens de brases que ens posaven les mares abans d’eixir de casa, jo esperara va a la meua amiga Glòria, en les orelles i les mans gelades no teníem guant per calfar-les.
Teníem una cartera en què sempre portava un quadern petit, una llibreta, en què dibuixàvem llegirem i eu feia quasi tot.
Avui enyore el meu carrer del sol, ample i solejat. En el riu vaca per davant Hera el primer que veia quan mallava de dormir i la muntanya del toro. Que envolta el poble de Simat. Amb aquelles cases, de les portes de fusta tosca i esquerdades. En eixos panys i claus grans i un poc rovellades. Enyore aquells anys i sent la nostàlgia, furgant en els records de la meua perduda infància. En què la gent era noblement propera, que els sobrava tot; sense tenir gairebé res》@.@.@.