《 És un amic meu des de fa més de vint anys. Bach a explicar que em va passar, i tot, és real.
Fa uns anys, jo tenia una botiga de banyadors a la platja de tavernes, on tenia una planta baixa i la botiga de roba.
Un dia va entrar a la meua botiga un noi, del Senegal, em va preguntar, si podia deixar-li un banyador d’home, si el podia vendre per la platja de i només vendrel, el cobraria.
Veure la seua cara de , no va tardar a convéncer-me.
L’endemà va tornar per pagar-me el banyador. Em va demanar dos banyadors més, i em va dir que li agradava vendre roba, em digué gràcies, per ajudar-lo.
En baix fiar d’ell sense conéixer-lo, cada dia venia a pagar-me el que vènia. Jo li cobrava sempre el preu de fàbrica.
Un dia em va demanar 6 banyadors, dia que aniria a la platja de Gandia que àvia més gent, va passar una setmana sense vindre.
No volia pensar que m’enganyava. Al cap de vuit dies va tornar i em va pagar els banyadors i em Va dir, que estava guanyant diners gràcies a mi …
Això em va alegrar molt.
Ja tenia el noi algo de diners per poder comprar banyadors, i aleshores li vaig dir el magatzem que em venien a mi.
Ell va començar a comprar al magatzem, ja tenia crèdit ,
Va demostrar ser un bon empresari.
El vaig ajudar, el que vaig poder i avui viu de la venta de roba de moda, si alguna vegada el veig, és una gran satisfacció saludar-lo i poder veure l’agraït que està en mi, per haver confiat en ell.
PAPA fALL, vivia entre Tavernes i Gandia,ja té, la vida, soluciona》
《 En cada persona hi ha moltes coses que ningú veu ni pot conéixer, si ella no vol. Sacrificis que ningú sap ni sabrà, cicatrius que ningú ha vist nia curat. Hi ha dolor i sentiments que mai sortiran ni ningú podrà jutjar.
Perquè ningú pot plorar les llàgrimes d’una altra persona, ni sofrir el seu mateix dolor …
Així és l’àvida de dura, de vegades haguérem de tindre por, de tindre el futur d’algú en les nostres mans,
Així, que tractem de viure cada segon de la nostra vida, estimant mos a nosaltres mateixos, com ningú ens pot estimar, i aprenguem d’una vega a saber tractar a la nostra ment, i el nostre cos, per poder estar contens de nosaltres mateixos》
《Veig passar els camins de la vida, i a voltes no puc trobar l’ànima, quan la busque cada dia.
Estic terriblement, enamora d’ella, la poesia, ni menge, ni dorc, sol visc i escric en carn viva, i amb el que el cor em diga No dorc com tampoc viuria si no escrivira poesia. Perquè viure és respirar i jo respire tot el dia pensant i escrivint poesia.
La meua ment és com un laberint, i el meu cos és una mansió com un volcà que està sempre en erupció.Ànimes venen i van, sempre renovatla vida, elles m’omplin sempre, d’amor i també de fantasia. No dorc no menja no visc, només pense en poesia, de nit i de dia, estic com una ànima antiga, que escriu i pensa ,sempre POESIA》
《Estic buscant la porta de l’esperança a veure si entrant en ella puc conéixer amb tot detall el que vull. Espere saber més dels meus sentiments, les meues passions els anhels i desitjos que busque i espere en aquesta vida.
Una altra, vega he buscat la porta de l’esperança, i en aquell moment espere que m’ajude que es compleixen tot els meus desitjos. Que no són ni pujar a la lluna ni arribar al cel, Sinó poder tindre tems destar en la meua família que he criat i més vull.
És el millor que he passat i tinc.
Ella l’esperança sap i coneix amb tot detall el que jo sent per dins i sap com controlar tots els meus sentiments, sap més que ningú entendre les coses que encara, demane i desitge.
Una volta més he buscat la porta de l’esperança, per veure si aquesta vegada es compleixen tots els meus somnis, que encara en són molts i ma graderia poder complir-los》
《Encara que vegues a molta gent somrient no et confongues, de vegades un somriure és una arma càrrega, sense ni una mica d’alegria.
Alguna volta quantes vegues aquestes sonoritzes t’estan, dient, no tinc res a oferir que no siga el rictus amarg que puc deixar cada vega que òbric la boca per a parlar.
No t’enamores soles d’un somriure, sàpigues apartar-te abans que ta repetisques, abans de donar un ultimàtum a l’esperança i, vulgues aferrar-te a un salvavides d’il·lusió transitòria, i veure’t naufragar entre la tristor i soledat.
Perquè a la fi de tot, sempre hi haurà i veuràs moltes sonoritzes boniques d’algú que el somriurà encara que s’estiga morint sol de tristesa i en soledat 》
《Començaràs l’aventura de la vida quan sàpigues travessar la porta dels abismes, I el llances lliure al vent per poder volar en total llibertat i passes aquesta porta blinda per alguns, i entosses, podràs dominar aquesta sensació de fortalesa que es produeix de vegades, i que es diu risc.
M’agraden els riscos, les aventures els reptes, i els sentiments quan estan acompanyats i deslligats, astoren més forts i decidits són com un volcà de foc que va lliure i pot passar per on vol, sense tindre por a res, sap abraçar-se a la vida i t’envia tot allò que estàs esperant d’ella.
Per això la meua fortalesa, és gran, i quan sa paga, torna a començar de nou, com un volcà de foc, que passa per on vol, i res et pot de tindre. M’agraden els extrems perquè m’agrada l’aventura d’estar en aquesta estimada vida.》
《 Ja molt que contar, i molt més, per escriure, no sé, per on començar, i molt, del que podria avere dit, de vegades el tems, meu ha prohibit. Tinc mil històries per escriure, plenes de somnis i sentiments, llunes blanques i blaves, van ballant pels tems, mentre un sol de foc, balla sol, pèl, firmament. Al llarg de la meua vida moltes coses he contat, altres no he pogut escriure, perquè, les he oblidat, tinc molt per dins, que no sé, ni com eu tinc.
Les guarde en el mar, dels meus pensaments, així les podré traure, quan voldré, i podré llançant-les, quan vulga, als quatre vents. On el vell temps, mai puga anul·lar-les, ni convertir-les en cendra, ni les puguen mai tirar al mar, perquè sempre tindran vida, aquelles lletres, que escrites estan, en molts sentiments, i sempre estaran 》@.@.@.
《Amb el temps anat canviant … Acceptant i aprenent … Ja no discuteix mai… Només escolte els consells i opinions de la gent que en veritat sé que m’estimen … Si algú se’n vol anar de la meua vida … No fach res per evitar ro, ja que és la seua decisió no la meua … Si em fallen només ma allunye, encara que no eu comprenga … Estic aprenent, que el que em molesta s’evita … El que se’n va, és perquè no fa falta tindre’l en la meua vída. Perquè hi ha voltes on la ignorància parla. I la intel·ligència calla. Sens dubte, així es pot viu més feliç》@.@.@.
《El meu vall dorm tranquil entre sospirs i esperança, com en una nit alegre de bonica serenata,
Descansa cada nit en la seua instància, cobert pels càlids raigs, d’una lluna enamora.
Amb l’aire van pujant les olors de les flors, amb els seus bells colors, que la lluna cada nit acompanya en amor.
El meu vall està dormint entre sospirs i esperança, com en una nit alegre de bonica serenata.
Cobert està cada nit pels raigs d’una lluna enamorada, la lluna va de passeig, en aquesta nit estrella.
Aquest bonic vall nostre, amb els seus tarongers, perfume cada matí, i la gent que passeja sempre respira el seu aroma i queda empresonat del seu perfum asta l’ànima》
《Quan escric poesia. A fisc melodia perquè sone fort, i puga arribar fins als cors, que estan tancats.
Quan escric poesia. Em desapareix la melancolia quan pose un toc de passió i un excés d’emoció.
Quan escric poesia. Estic explicant el meu dia, redactat amb passió, i donant la meua millor versió.
Quan escric poesia. Tinc una profunda alegria, quan té que aflora l’amor, aquest, que no produeix dolor.
Quan escric poesia. En converteix en energia, soc capaç de plasmar fins a la veu, que ma regalat Déu.
Quan escric poesia. Oferisc fins a l’ànima, que és l’essència, que despulle, fins al meu cor.
Quan escric poesia. Em mostre amb valentia, faig callar fins a la por, encara que descobrisca el meu cor 》
