《 Dimonis he vist, sense voler, també, algunes ombres m’espien entre laments que mai sabré, que volen.

Amor, mene, portaré, amor per poder repartir, amor no pretenc confondre’t, ni a tu, ni tampoc ami, perquè l’amor a vegades també ens fa patir.

Llums que s’apaguen, altres vacil·len, i algunes que s’encenen, llàgrimes que estan a punt de sortir, la pau em done, i vos done, no serà fàcil saber si torne.

És, la meua funció, és la novel·la de la meua vida, és el meu ser, la meua veritat, és la meua existència, vaig pintar un camí que és el meu destí, i ningú mai, podrà viure per mi.

Potser em cremen amb alguna quimera, potser no he aconseguit saber mentir, però la meua ànima no anirà a la foguera, perquè la meua ànima és lliure, lliure i feliç.》@.@.@

《 Una llum tènue es percebia al fons d’un corredor, semblava eixir d’una trista foscor, enmig d’aquell silenci etern, s’escoltaven uns passos, que arrossegava el cos prim d’un l’home, s’acostava cap a l’espelma encesa al mig del no-res, en una casa gairebé en ruïnes, on es refugiava aquell home, d’aquell intens fred que feia en aquella humida casa, situa als afores d’un xicotet poble, envolta de camps, coberts d’una espessa neu, que tant de fred portava, L’home, portava en els braços uns trossos de fusta per avivar aquell foc del seu allar, on al costat tenia un vell matalap, que usava i dormia, d’una sola tira. Que cada nit ell dormia, prop del fumeral perquè era l’única font de calor que hi havia per calfar-se, cada dia.

Abans de dormir l’home, resava una oració, i mai s’oblidava de donar-li gràcies a Déu, pel menjar que cada dia ell tenia, i també per tindre el valor que li enviava el Senyor.
Esperava en il·lusió que aplegara la calor, que ell esperava en tanta il·lusió.

Perquè per a ser feliç ell té un enorme valor. En tan poques coses que té, però viu feliç, sent amor, i fe per la vida, i té plena l’ànima d’amor i també de il·lusió》

@.@.@.

《 Va haver-hi uns anys que les tempestes eren molt grans, aquelles intenses plogudes, estava plovent dies i mesos sense parar. Tremolava la terra, d’una manera violenta, els grans edificis, i enormes a bres, tremolaven, en les sacsades dels trons, i els llamps, que no paraven. Fa mils i mils d’anys, conten les velles llegendes, que varen acabar deixant a la humanitat desvalguda, davant de la força de les tempestes i l’aire. Els humans pensaven que eren com Déu, trencaren els juraments, i desafiaren el tems i el vent sense por. Fent enfadar asta el mateix firmament. Així eu conten les velles llegendes, que va fer una gran tempesta, envia per la gran mare naturalesa. Fa milers d’anys, va canviar la terra d’una gran civilització, que havia de canviar el món, de la seua sequera, però allò que tenien sec. Hera que ja tenien seca l’anima i anaven sense rumb, a cap lloc, Perquè els tems del nostre planeta, són com la nostra vida, que comença i acaben i torna a començar. Hem de saber com respectar, i també, ens respectaran, i pot ser que la vida algun dia millore pera tots 》

@.@.@.

《Quina és la força que s’està apoderant de mi, que va contra la meua voluntat i que a voltes em fa patir. ¿No vos ha passat mai haver de fer-se la ximple?, i voler seguir anat on saps que no estàs a gust ni creus ser ben residida? Algunes voltes pense. Que les persones són com un laberint que saps per on entrar, però no saps mai per on eixir, si és que pots, però no vols buscar a ningú que ta ajuda a poder eixir, perquè tens por que la teua vida puga canviar algunes coses. Total, que vull seguir gaudint de la vida, fent el que crec que he de fer i si no puc fer el que vull, altre dia ho intentaré. Com diem per ací!!! El que serà teu, no et farà falta!! Gràcies a la vida que continua tracten-me bé, i ma Judà a obrir els ulls, per saber ballar la música que en toque, perquè la vida ma Judà a ballar al so que ella vol》@.@.@.

《 Lescircumstàncies i la mala sort, han fet que es trencara la cadena de la teua vida. I tots els esclavons que la formàvem, ens hem quedat desemparats, sols i molt trists sense la teua presència. Mai t’oblidarem perquè el portem grava en l’ànima I encara que fase freda o calor sempre el durem en el nostre cor. Tu sempre feres de mare en mi, fores la major dels teus germans, i en casar-me en Agustí el més menut, i no tindre jo la meua mare, fores també la meua, fores també, consellera meua, fores la campanera en el part del meu primer fill David, això mai he pogut oblidar. M’ajudares i el preocupares com sol una mare eu pot fer, preparant el casament. També quan criava els meus fills, sempre tu estaves present quan em feia falta. I això mai ho oblidaré, No poguérem acomiadar-te, ni la família, en aquest llarg viatge, Però sabem que en l’altra vida, és tornarem a trobar, i tu tornaràs a ser la bona, mare, i germana que sempre as segut》

@.@.@.

《 Una nit fosca sense poder veure res.
Un dolor en el cor, que creme com el foc
Una immensa soledat. O sentir un buit dins en l’ànima.
Por, al silenci més gran dels silencis.
Caure per un precipici sense fi.
Entrar en un túnel fosc i profund.
El fa por, tindre mot de dolor.
Li tens respecte a la ira, o a la superstició.
Que el fa més pot? Ser ignorat, o tindre una gran ignorància.
Tens por, a allò que desconeixes.
¿Tens por?, quant, vius sense ànim ni il·lusió.
Quan estàs sempre trist en silenci.
Si tanques els ulls, en moments difícils i penses que la por no està en tu, la por és com un núvol que t’envolta, però si tu saps lluitar contra ella, al final, desapareix, i se’n va, a buscar a gent dèbil. Siquem forts i guanyarem a la por》

@.@.@ .

《Quan la calor m’esborra la ment. Ja no creixen flors en el meu jardí. Estan desfets les arrels san fetes d’un color dolent. I el temps em diu com baix últimament.

Em falten les idees que em demana la ment estic trista per la falta de les lletres, que cada dia tenia quan escrivia. Sa assecat aquell jardí que creixia en mi, i els pardalets a les nits ja no poden dormir.

Estic,sense saber què fer, a seguda en un sofà, esperant aquell día, que de la terra surt a l’alegria, i les idees, que eren les plantes de la meua vida.

Potser és difícil esperar alguna cosa que, mes ja no puga tornar. Estic confusa sense el meu jardí, estic feta un drap, perquè els meus pensaments estan d’esgarrats.

Espere que tornen de nou, aquelles idees, que tanta falta em fan, que comencen a brotar en la ment, aquells flors, que estic esperant.

Quan torne aquella il·lusió no estaré tan absent, crec que prompte san sandra, eixes llums de l’esperança, perquè puguen sortir aquells versos i poemes que han estat callats》

@.@.@.

《 Arriba un moment en què veiem que els obstacles que tenim, desapareixen sols, i els conflictes s’aparten també, aleshores ens venen a la ment coses que no coneixem, són les coses que a voltes hem imaginat. És quan penses, que jan, persones que poden asta en la boira.

Són els que saben com portar el timó de la vída d’altres, en destresa.

Viuen per mars i rius grans, van carregant plaer i penes, són alegres i experts del contraban i d’amors fugitius, són com jugadors astuts, són com llenyaters del temps, que venen contents per qui siga.

Però ni aquest sol, que crema, ni la boira que ens tapa, aconseguiran batre mai el meu menut esquelet, perquè és fort, i firme. Mai podran trencar la pau, de la meua vida, perquè mai, tindré un futur que em puga torturar la ment. Ni un passat que em tinga encadenat als records, perquè sempre viure en el present i no deixaré mai que s’escapa, sense haver gaudit cada segon de la meua vida》

@.@.@.

《Així vaig, amb tots els meus sentits sense cadenes i aferrant-me a la meua llibertat. Pintant les meues ales en versos que potser mai arriben al seu destí. Però orgullosa. Perquè m’atrevisc a escriure el que mai es pot emportar el vent. Així vaig, de vegades sense memòria, de vegades amb dolor. Però sempre baix amb l’ànima plena de sentiments que connecten amb el que ni tan sols altres s’atrevirien a sentir, molt menys a compartir. Així vaig, com riu que corre amb un sol sentit. Que té més vida quan s’uneix, en el mar, encara que sense pressa. Sempre serà bonic gaudir del paisatge, d’aquell viatge, dels que arriben per quedar-nos molt de tems, encara que més tard, hem de marxar. Tot és perfecte, tot està controlat així és, així, ho sent. Així visc, amb tota la intenció, i amb il·lusió, em sent plena. Sé que un dia el teló baixarà i la funció acabarà, aquest dia hauré de tancar la meua ment i el meu cos per sempre, però no hauré viscut mai sense mi. No hauré viscut per res. Si no per a mi》

@.@.@.

《 Un dia la mort apareix sense demanar permís, arriba sense avisar, per recordar-nos que això de viure dura sola una estona, que tots n’hem d’anar, que ací no es queda ningú. Ens apaga totes les llums, la del sol, la lluna, les estrelles, per dir-nos que no hi haurà més albes ni més mirades, ni més abraçades. Però algunes vegades la dama de negre, ve només de visita per escoltar-nos i avisar-nos. Aleshores li comptes que tens encara pendents moltes abraçades, algun perdó, i molts t’estime, llavors ella et mira, ta solta i el deixa anar, i segueix el seu camí, però et deixa assegut, amb moltes cicatrius i amb la sensació que mai tornaràs a ser el mateix. Però en aquest moment comences a viure la teua vida amb la intensitat que mai havies imaginat 》@.@.@.