《 Ell li va escriure mil cartes, que ella mai va contestar. Eren cartes escrites amb amor i faltes d’ortografia. En els laberints de les lletres, es perdia cada dia. No trobava faltes en les cartes que escrivia. Mai trobava l’error ni si faltaven les comes, o en lloc d’utilitzar la ge posava sempre la jota. I en el mar de les seues paraules naufragava cada dia, per aquell amor, que sempre respectava les regles d’ortografia. Necessitava la zeta per poder abraçar-la. Amb les hacs, que sobraven, seria impossible estimar-la. Enredra’t en l’alfabet, buscava com un boig com dir-li que la volia sense signes de puntuació.

Amb estima, una mestra les cartes li corregia, que mai ella responia. Però ella seguia ignorant-lo, i ell, va decidir parlar-li un dia. (A la fi, el cap, no parla amb faltes d’ortografia) per fi fent el valent, li va dir que la volia, amb totes les lletres de l’abecedari. Li va prometre estudiar les regles, i compraria un diccionari. Ella va acceptar, i els dos junts escriuen des d’aquest dia una bonica història d’amor, sense cap falta d’ortografia》@.@.@.

> I quan ningú, pels matins el desperta i va al teu llit.
>I quan ningú, pensa ni san recorda de tu.
>I quan ningú, el dona els bons dies ni les bones nits.
>I quan ningú, t’espera, en la taula per a menjar en tu.
>I quan ningú, t’espera en el llit per estar en tu.
>I quan pots menjar tot allò que el demana el cos.
>I quan sempre pots fer tot el que vols.
>I quan sempre pots tornar a casa quan vols.
> I quan mires la cadena i els programes que tu vols.
> I quan vas a comprar i compres sempre el que vols.
>I quan estàs malament, el fa mal tot el cos, i no pots fer res, perquè no pots 》
@.@.@…

¿QUIN NOM TÉ AQUESTA SITUACIÓ? “LLIBERTAT” O “SOLETAT“

《 El temps semblava parar-se per complet, i un calfred puja pel meu cos atrofiant-me asta la ment. Tot es queda a fosques, amb un silenci imminent, asta els pèls del meu cap plantats san que dat, i aquella por que sent, el meu cos no deixa ni respirar.
Unes ràfegues de vent continuen colpejant en silenci, aquesta fosca nit que em travessa asta el porós de la pell, són com punxades d’agulles és el que sent, en aquesta nit freda i eterna, el temps, sa Tura com un rellotge sense corda. És com una nit, sense cel ni estrelles, només xiula un vent fred i escarotat, quan la por s’apodera de tots els meus sentiments, i em gela fins als pensaments. He de guanyar-li a la por encara que haja de lluitar soles, posaré totes les meues forces contra el mal que vol apoderar-se de mi. La por arriba creuant camins ‘Quan’ menys les esperes. Però ací estic, la guanyaré, trencaré totes aquelles cadenes que la porten, i ma abraçaré a la vida, cridant fort, sense gens de por 》

@.@.@

《 Aquesta nit, obriré un espai en el meu quadern per poder escriure al vent, de la meua llibertat, com una ànima sola en un desert
Obriré l’univers de la ment, per poder pensar. Alguna bogeria meua, quan parle amb mi a soles, pensant i estranyant, aquella joventut que està lluny…
Despullaré la meua ànima, obriré els ulls, i alliberaré l’essència dels meus pensaments que s’allotgen a la presó, del temps que he viscut.
Permetré que el meu esperit divague per l’espai d’aquesta cambra fosca, sense estrelles, ni lluna i sense murmuris ni sorolls, sense pensar en mal d’amors, ni penúries, només jo, i la meua llibertat. En la foscor del meu quarto on puc gastar els llenços, si s’acaben les fulles on puc plasmar, les lletres que sorgeixen de la inspiració, i les fantasies que la meua ànima em dicta, en la soledat de la nit.
Escolte el vent, m’agraden les nits en silenci, somiar desperta i perdrem entre somnis,
vivint quimeres, sembrant, utopies que es queden només en somnis.
Al despertar l’alba li faré una abraçada al nou dia i podré dormir》

@.@.@.

《El senyor ens va enviar un mant per cobrir-nos, d’alegria, amor, i plors. Ens va regalar els millors aromes de les flors del camp, també en va deixar, molt de coratge passió i vida, fent mos ser, dones i mares. Mares lliures i boniques com un estel fugaç plenes de vida, amor i també de llibertat. Mares, que regalen el seu coratge, la passió, i la vida perquè puguem amb ella omplir els camps de vida. Dona, déu ens va fer el miracle més gran de l’univers, ell de poder procrear i donar la vida. Sense la dona no existiria ni l’amor de mare ni el coratge ni la vida. Tu ens ensenyes a ser fortes i nobles. Dona i lliure i bonica, eres un estel fugaç, plena d’amor i de vida. Perquè sempre seràs, pluja, foc, perfum i raig de llum, som la calor que calma el fred, Però sobretot som mares i amor》@.@.@.

《 La poesia és, llibertat i harmonia, que ens ha ensenyat el fet, de saber apreciar les xicotetes coses, de la vida, quant al final del dia em pose a pensar en les coses menudes a voltes, solen ser les més grans i essencials de la vida, són la raó de l’existència. Quant mirant és records de la ment, on guarda les meues idees i els meus secrets, és la llibertat que em dóna, ser el mar de la meua existència, són els camins que ens porten a l’ample i el més gran de la vida, són passió, llum i bellesa, que al final, fa pensar en el sentit de totes aquestes coses xicotetes, que són els detalls que ens fan seguir vivint l’aventura, d’aquesta, meravellosa i complica vida 》@.@.@.

《 Estàs mal, quan vols parlar i el quedes sense poder dir res, ¡¡no és millor estar sense parlar!!

És molt fort haver de callar quan les paraules es volen expressar.

No hi ha cap lloc, per poder amagar les paraules quan aquestes estan cridant.

Hi ha paraules que ataquen com bruixes amagades en la seua disfressa.

Quan algú t’obri els ulls, i et posa panys a la boca, i no pots expressar
allò que penses, però hem de saber com explorar amb els ulls oberts i la boca tanca, nia qui no els interessa, el fet de poder
escoltar té, perquè les paraules de vegades pressionen, i el poden enfonsar o elevar, perquè les paraules a voltes punxen, com espines,quan es llancen com fletxes dirigides a cicles cesters, en rius poblats de gent i mentides

@.@.@.

《 En un tros de firmament, vaix dibuixar Estrelles de plata, del color de la mar, i així les voré, sempre brillar,
En un tros de firmament, vaix dibuixar Arcs iris, del color de la primavera, quan el sol acaricia la terra, les flors I la pradera.
En un tros de firmament, Senç volar l’aire que va escampant el perfum dels jardins, i la flor del taronger.
En un tros de firmament, veig caure aquélla ploguda d’aigua, en forma de llàgrimes de cristall.
En un tros del firmament, veig molts pardalets, que no paren de cantar, van alegres per la vida, i canten, sense parar.
En un tros de firmament, veig sers, molt especials, que allí esperen persones que els recordem, i que mai podrán oblidaran.》@.@.@.

《A la font gran del meu poble Simat, mirant les pedres del riu vaca, llises pels tems, l’aigua, i el vent, on revisc moments d’enyorança, records feliços de la meua infància i joventut. D’aquells records escric avui!!! Mirat l’aigua tranquil·la de la font gran. Jan diversos peixos, que gaudeixen, ballen, s’inquieten, asta que la presència de la gent els espanta. Que bonic recordar, sota un suau sol, que em recorda aquells allunats jocs i paseixos en amigues.Assegudes en un banc d’aquell temps, m’envaeixen els records i els sentiments, eren banc, fet de pedra nua, pedra infinita, que es banya d’alegria quan plou, amb aigua que ens regala la vida, que coqueteja amb el sol, i veu jugar als peixos sempre que vol.
Quan en l’aigua de la basa de la font, el reflejo de la lluna en l’aigua desapareix, els peixos en veure la foscor desapareixen en tristor. Ells sempre aniran tranquils rius avall, en el compàs dels anys. Jo, aquí…! Recordant moments passats. Aquí! Recorde les meues amigues i aquells alegres moments, de la grandesa de les festes de SIMAT, en aquelles càlides nits, de balls i joventut, quel tems s’està emportat》

@.@.@.

《 M’he donat conte, que no importa, si estem en un quarto mot menut, ple de pensaments històries, o estem en l’univers infinit, ple d’estrelles mars i muntanyes. Tot, està i eu portem en la ment, de cada escó de nosaltres.
Un dia, quan s’obriren les llums de l’alba no podia imaginar que aquell dia, jo tan dolenta i trista, e sentia.
El matí es va vestir d’un gris fosc sense alegria, i vaig començar a deambular, amb les primeres fragàncies del dia.
Comence recordant la gerra i la pau que dins de l’ànima jo tenia, gairebé ja era mig dia, i molt trista i mal em sentia.
En aquesta calor del bonic sol comen-se a pensar, que si tot està en la ment, de cada escó de nosaltres, no puc imaginar aquell dia tan dolent, i difícil de passar.
Em vaig posar a pensar, que amb aquest sol tan radiant jo no podia plorar. Perquè les coses són boniques, si les sabem imaginar, per dolent que siga el dia, sempre el podrem arreglar》@.@.@.