《 Els versos de la vida, són com ones dels pensaments, que venen i van, per als camins de les lletres, quan les paraules, són lliures.
Son com la llum, que il·lumina els sentits, de tot el que hem viscut en aquests passejos que ens brinda la vida.
Son, tots aquells sentiments, que ens regala el destí, de bons o mals moments, d’emocions, esperances, i somnis, que no paren de donant voltes com una pilota. Com la vída!! són ,com històries que ses escriuen, unes voltes més bé que altres, segons tens els ànims i van passant cada día. Són com les ones del mar, que ens porta la vída, quan l’arena es mou és com la nit i el dia, que quan passen, no poden tornar a estar, ni ser el que han sigut. Per això, vull agafant els pensaments que tinc escrits, perquè així mai podré oblidar, aquelles vivències, quan passen per eixos camins que san creuat en la meua vida 》@.@.@.
《 D’haver guardat tots els records en el lloc més ocult, on el tems no existeix. I només, jan sombres .
Ta magares en el lloc més alt, on estan les estrelles, pero mai podrem arribar a elles.
Em trobe mal,de no haver pogut donar-te la mà, quan el món es podia enfonsar al teu voltant.
Vam estar, enfadats sense cap contacte molt de temps. Pero, el rellotge de la vida, té fi,i quan s’acaba la corda, deixa de caminar.
Després ta amagares entre rames i fulles, però sempre he sabut on estaves, i mai té buscat.
El meu afecte cap a tu, va ser curt, fins a així i tot, encara estàs, alguna volta al meu pensament.
Em Vaig sentir culpable algun temps, perquè baix viure volent controlar, encara que no teníem res per controlar.
Però vach ser, encara més culpable, cuant et vaig esperar, un temps, malgrat , que tenia aquella ferida en el cor, que tu, em vares causar 》
《 Una pluja lenta, arriba molt poc, a poc, però en entusiasme i alegria, donant vida tots aquells camps plens de tristeses i melancolia.
Quan el vell aire comença a xiular, les fulles dels arbres comencen a volar, tapa’n d’estores de colors, tor el vall, rius i racons.
Fulles de color rock o d’orats que meneja el vent, cuan està enfadat, eixes cançons que ixen del vent quant bufa desconsolat.
Quan aplega la tardor, s’escolta el cant d’una pluja lenta i transparent, que esperant estan, eixos camps en molt amor i passió, abans deixe canvi d’estació 》
《 He deprés com buscar dins de mi, les coses que en molesten, que vénen de fora, els conflictes dins de mi, que en mostren l’exterior, que és el reflector de la meua vida. He d’aprendre a no voler canviar mai a ningú, sé i entenc, que la que ha de canviar *sóc jo*Estic aprenent, a no fer a ningú responsable, del que em passa, sóc la que pensa, i la meua ment la que decideix, i ningú és responsable del qual em passe. Perquè soles, jo decidisc que fer o no fer. S’aprén, que no, tenim poder sobre ningú, sols tinc el poder de mi mateix, i el fet de voler canviar a un altre, és ser un ignorant, egoista, i tindre sentiment dictatorial. He de pres a ser lliure, Per a decidir en qui vull estar, i en qui no, que la vida és per a poder (passar-ho bé) no per a patir, he deprés que la meua guia interior són les meues sensacions, del que m’agrada, o de què no, i ma l’erta, saber quan he de botar d’algun lloc. He deprés a voler-me i respectar-me més que a ningú, perquè ningú em vol més que jo, he deprés, i sé com fugir d’etiquetes i de falses cares, ser autèntica a la meua persona i al meu pensament… He deprés a respectar el tems dels altres, i no envair a ningú He de pres a saber com despertar a la vida, i ser feliç amb ella》
《 Colpegen de vegades la barca de la nostra vida unes dures i dolentes ones de ferro, que fan que la barca baixa a la deriva. Donant colps de dolor enmig de tempestes impassibles, tot i que de ferro les ones són, sempre hem de mantenir fort el timó, perquè la tempesta també té un fi, i hem de saber torejar eixes fortes envestides produïdes per al vent. Si sabem com portar la barca i aquestes les seues veles, hem de tindre clar com tenim que sostindré el màstil, fins que la mar roquera, pare de ballar. Sabem que algun dia podrem en les onades de ferro, i es convertiran altra vega, en aquella espuma blanca sala, amb el seu mar blau i deixara de danyar mos l’ànima.Convertir-se en la bonica llum d’una nou día, que sempre arriba darrere de cada tempesta , convertir-se en onades d’espuma blanca en aquest tranquil-la i mar blava ques la nostra vída 》
《 Sempre viure en els meus somnis, fins que en vinguen altres nous i millors. Adornaré de fragàncies tots els camins nous que el destí em puga portar, i els ompliré d’esperances amb cada alé de vida. Quan em surten les idees des del meu cor, i la meua ànima, em venen a la ment, tots aquells moments bons, que baix tindre en els meus pares, que foren sempre el pilar de la meua vida, i en cada alé que respire en élla, el que escric sempre eixirà de la meua ànima i el meu cor.
Sempre adornaré els meus pensaments de poesia, en el pas per aquesta curta vida, que algun día em convertirá en pols, i s’era el final d’ella, sempre vindrà en mi, tot aquell amor que em donaren els meus pares, i gràcies a ells, estic así ,en aquesta vída perque em portaren, en il·lusió i en molt d’amor 》
《 Una volta , la por, s’apodera de mi, però mai baix poder saber, que volia .
Allà on baix estar, em seguia la por, que mai em deixa avançar tan de pressa, del que jo puc caminar. Una volta baix somiar, pero no em deixava la por. I buscant el meu somiat, mai el baix poder trobar.
Pero ára on vach, es queda aquella por, que no m’ha permés mai poder viatjar en el meu propi interior.
On, he arribat en aquests tems, man crescut els sentiments, i per on baix caminat, moltes coses baix trobant.
Ací on ara puc somiar , les ales sobrin i puc sempre volar, darrere dels meus somits, asta que els puc atrapar.
Ací on ara estic, he d’escolrit el meu interior, els moments són ara, no pensem en el passat, ni vulguem arribar al futur, perquè sense un present, mai podrem viure com volem.
Vivim sempre el present, estiguem en el lloc que estiguem, Fuxim de la por. Només si ufas , podràs fer el millor viatge de la teua vida , i el teu futur serà la conseqüència, del que fases en el teu present.》
《 Per eixa lluna plena de llum i bellesa, que il·lumina el mar de la nostra curta existència. Recorde que estic en aquest món, envia’m els teus rajos de color plata i t’escric, una bonica, serenata, en aquest gran balcó de la nit, on tota tu eres un accés de bellesa Dora, lluna bonica i admira. Fem un bes aquesta nit, Perquè estic desconsola, Senç la teua calor i amor quan veig els teus ulls de passió. Ja que ells saben curar les ferides quan les tenim en les nostres vides. Fem un bes en els teus rajos plens de passió, que jo estic, enamorada de tu, lluna plena de colors. Quan en primavera el poses el vestit de “hechisera“, mullant les terres en la teua llum i bellesa, envia un rage de llum en forma de bes. Lluna “hechicera” pels que ens agrada contemplar-te i mai podrem abraçar-té 》
《 Ens cuidarem, dia a dia. Arreglats, com si anàrem a una gran festa. Quina festa més bonica que la vida!1; El bany diari, el pentinat, la roba, tota atractiva, fent olor de net, en bon gust. El bon gust és gratuït, no costa res. Que en veure’t ta legra el teu mirall, i els ulls dels altres.2; No ens tancarem a casa, ni a la nostra habitació. Res de jugar a la presa voluntària. Sortirem al carrer i al camp de passeig. “L’aigua estancada es podreix i la màquina immòbil es rovella “3; Estima l’exercici físic com a tu mateix. Una estona de gimnàstica, una caminada raonable dins o fora de casa, balla encara que estigues sola, fes qualsevol moviment que el faça moure del llit i de la butaca.4; Evitaràs actituds i gestos de vella afonada, cap acatxat, l’esquena encorbada, els peus arrossegant-se. !! NO!!!! NO!! Que diguen, quina senyora més GUAPA! Recorda, els cabells blancs. Es tenyeixen!, i les arrugues, es dissimulen amb un ampli somriure!5; No parlaràs de la teua edat ni et queixaràs dels teus atacs, reals o imaginaris. Acabaries per creure’t més vella i més malalta del que en realitat estàs. A la gent no li agrada sentir històries d’hospital. Quan et pregunten Com estàs?, contestaràs. !! Divinament!!6; seràs l’optimista sobre totes les coses. Al mal temps, bona cara “Sigues positiva procura estar, de bon humor en paraules, alegre de rostre, i amable. No sigues una amargada. Es té l’edat que s’exerceix. Ser gran no és qüestió d’anys, sinó un estat d’ànim. “El cor no envelleix “7; Tractaràs de ser útil a les altres, i a tu mateix. No eres cap branca arrencada, de l’arbre de la vida. Ajuda, amb un somriure, un consell, o un servei. En obrir-te als altres, deixaràs d’estar pensant en un “jo” solitari. Només quan s’obre la nou, apareix l’ametlla “8; Treballaràs amb les teues mans i amb la teua ment. El treball és la teràpia infal·lible. Qualsevol actitud laboral, intel·lectual, artística. La benedicció del treball és medicina per a tots els mals.9; Manté vives i cordials, les relacions humanes. Conviu, però sense “ENTRAR” en els problemes dels altres. Llevant dels que expressament et demanen un consell, recorda: “Veure, escoltar i callar “10; No pensaràs mai que “tot el temps passat va ser millor” No visques de records, mira cap al futur amb alegria. Tota persona hauria de ser com “la lluna” destinada a donar llum, i com el “SOL” sempre donant llum i calor.》
