《 Déu ens va crear per tindre fills i cuidar de la nostra família.

Encara que sempre jan alguns errors, les mares som capaç d’aguantar i arreglar-los.
Sense voler ens apropiem dels vostres errors, procurem, poder arreglar o donat quasi sempre solució.
Del nostre ventre naix la vida, però com moltes de les roses, també nia dones que tenen espina.
El nostre cor, amb el pas dels tems, a voltes aquesta alfa dur com una pedra, per voler solucionar coses, i algunes de les voltes no es pot, ni arreglar.
Dona, i mare, tota la vida, nosaltres estem d’acord, i els fills en els nostres braços, encara que estiga tot negre, ells no entenen la por.
Som mares i el somriure dels fills en ajuda a ser fortes i estar per tot el que ens necessiten, molts diuen estimar-te, però llastimosament ja no és veritat tot el que pensa la gent.
A totes les mares amb orgull t’escric aquests poemes, perquè pensant en elles, la inspiració em neix de dins de les venes.
Una mare és com una estrella fugaç que passe per la teua vida, sol una sola volta. Estimada molt, perquè com la seua llum sa paque. Mai més la tornaràs a veure. Perquè mare només nia una i és la teua 》@.@.@.

《 L’ànima, també té la seua història, o tal volta és alguna llegenda que engrandeix l’existència humana.
Ja qui diu, que primer foren les paraules. Després les idees. L’ésser humà va descobrir, que podia sentir i pensar.
El cos percebia el tacte. Però no percebia el fet de pensar. Va ser així com sorgiria l’ànima. Sent una entitat del cos, però separa d’ell.
Sense la nostra ànima, la vida seria un trist caos.
No entendríem ni d’alegries ni fracassos.
I seria molt trist no poder sentir allò que ens està passant.
Gaudim de tenir-la amb nosaltres, perquè l’ànima és una llegenda que enalteix l’existència humana》

@.@.@.

《 De vegades els meus pensaments
Volen pels passadissos del temps.

Com les ones de la mar busca la sorra en silenci per poder-la acariciar.

Amb aquests bells i càlids capvespres. D’aquests tems de la tardor.
Com aquesta brisa que arriba quan el sol està traient el cap

Com una alenada a la mar, d’olor, a peixos i sal, com el vent i els valls verds, que hi estan buscant els meus pensaments, per camins d’estrelles del firmament.

Deixem que la nit i la matinada omplin la nostra vida de tendresa, felicitat i passions per poder descarregar aquesta ment, tot el que estiga disposada a regalar-nos, keeqs molt d’amor, i una bonica vida per a tots 》

@. @.@

《 Vaig collir una rosa, el baix comparar com a un bonic llibre li vaig obrir les fulles. I contemplar-la en va meravellar la seua olor i contingut. Les seues línies tan perfectes, tan llises, tan ben acabades, en mirar-la i espirar el seu aroma, el baix oldre moltes vegades. Quantes vegades podía. Per gravar-per sempre, el seu sotil aroma, del qual emanaven lletres I jo, les llegia amb alegria, amb la meua ment i els meus ulls cada línia i cada frase que podia…
Com que no podia més en la seua narració, Bach inundant de poesia, tot el que llegia. El baix desfullar. En acabar de llegir-la en el seu últim rengló. Al final. Li vaig agregar dos punts seguits de la meua signatura. Doncs sabia que després d’aquesta nit s’escriuria una història. D’un amor que algún oblidaria》

@ .@.@.

《 Com no recordar aquell temps, d’aquells matins quan cantava el gall.

Del pa, amb oli I all, o pa en oli i sucre. L’olor de la llet en Colacao Els perfums de gessamins En l’aire onejant Com no recordar els carros de fusta i ferro, i la intensa olor, ha pa acabat de coure, que anava desprenent el forner i cridava pels carrers. El porte calent i tendre.

El ball de les espigues música en moviment dansa que posa el vent les dones arrupides despullats les espigues de dacsa.

A rentar amb les safes de llanta les robes de fills i marits, el llavador de la font gran. El color i l’olor de la flor dels tarongers I el de la taverna de la tia Isabel, la prudència Aquelles olors a vi i suors, de, esforços de vida i passió, en carrers plens de fang. Anant cap a l’escola els xiquets cada matí. La intensa olor de tergal que desprenen les teles dels mandils. Com no recordar aquelles primaveres de records de pluges i xocolata. Cassoles al forn de les àvies venint del forn, voltejant als vents.

D’olors i de sabors sap molt el temps, I els nens d’aquells tems. Les persones som com esponges per recordar,
Com no recordar dels primers jocs a la porta de casa jugant a les boles. I aquests jocs al sambori Com no recordar ‘aquests dies a la font gran fugint dels que cuidaven la font gran qui no se’n recorda de Carmèn i del seu home Pepe. Dels jocs d’abans I de tot el viscut que innocents teníem en aquells tems d’infantesa.

Com no recordar, els pares SEMPRE al nostre costat》@.@.@.

《 El miracle és aquest, com més compartim, més ens arriba i més tenim.
Per això, sempre serà i és bo compartir encara que siga el poc que tenim.
Les persones quan van al llit, unes volen descansar, altres van al llit a pensa, i veure que poden solucionar.
La majoria volem dormir, pero que si apareix, un bonic somiat, mai serà menyspreat.
I alguns, només alguns, van a dormir sols per poder somiar amb la persona que els agradaria poder abraçar…》

@.@ @.

《 Vaig dir adéu a les ferides, em vaig acomiadar dels laments, em vaig despullar d’ignorància I vaig començar a veure per dins.

He cicatritzat aquell tem que acceleraven les meues pors, he deixat de ser sols dona, i ara sóc dona, sentiments i fortalesa.

Ja res li lliure al vent,ni desitjos ni gemecs,ja he aprés que si vull,
puc ser un remolí, de moments, i sentiments i des de la meua finestra veig el món diferent.

No espere ni demane res de ningú, ja he buidat la meua ànima de coses que no ma agradaven, ara visc
només per viure., i afrontar les meues veritats.

Un dia vaig despertar i vaig entendre, que ja no vivia en mi aquella adolescent feia ja uns quants anys. Sé que sempre he sigut la responsable de tots els meus actes i les meues accions,
San Acabat ja per sempre aquells jocs d’adolescent.》@.@.@.

《Una bonica catifa de fulles es mou per al parc de la font , les fulles sacsades per al vent no paren de caure.

Les palmeres es mereixen, amb suaus moviments, els aromes de l’aigua de la font gran, omplen L’aire amb les olors de la tardor present.

Assegut al banc es qui va ser el guardià de la font gran molts anys, Pep. L’EMBRASQUILLA està assentat, Contemplant, la vida que en cada estació, és bonica sempre.

El vent que bufa pels carrers del meu poble Simat de la Valldigna pels seus jardins olorosos Que fan olor de flors i romer, I per aquest parc del nostre bonic poble, mire el meu carrer del SOL de la meua vida i de la meua ànima.

Mentre sona una música composta pel vent que va recorrent els carrers parcs i places. D’aquest poble nostre SIMAT i que tants bons músics a tingut i té.

Fent mos sentir Plens de vida llum, i de catifes daurades, que aquesta bonica tardor ens engalana 》@.@.@ .

《 Vaig somiar amb el teu somriure que mai veure. Amb els teus ulls que mai em van mirar. Així, va ser el meu somni, i semblava, tan real. Em va captivar la teua mirada, que sense mirar, em transmet ganes de conéixer-te. Mai sabré què som. Una il·lusió? Una fantasia? ¿Un somni? Em va captivar, aquest bonic somni, semblava, tan real

Encara que som com el somni, de l’absència. Tot i que estem distant. Et Vaig somiar sense conéixer-te. Així i tot, el meu cor batejava fort i era teu.

Només, que houes la meua vida, perquè sense ella, no et puc somiar. Però si ho recorde molt. Aquests petons, tan llunyans, i els meus tan a prop, Vaig buscar com la flor busca el sol, i l’aigua cada matí.

Però, sabem que no ens coneguem. Sempre et recordaré, a la llum de la lluna, a la vora d’aquell mar invisible, entre pètals de roses sense color ni perfum. Sempre que veja una nova albada, et recorde entre versos. Perquè nosaltres, sempre estarem units per aquest fil invisible, per on caminen les nostres ànimes 》@. @. @.