《 A voltes mirant el cel, veig com brillen les estrelles que palpiten en força, crec que saben que les estem mirant.
Els meus ulls, sempre busca l’estrella més gran i la que més brilla, en ella crec veure, aquelles persones que se n’anaren per sempre, que estimava, perquè quan les mire sempre pense en elles.
Quart els núvols tapen les estrelles, i comença, la pluja, la lluna riu, perquè sap que els camps, sempre estan preparats per a rebre les gotes d’aquella pluja que el temps regala.
Les persones quan estem en vida, som com estrelles tenim llum, però quan ens apaguem Eufemi per sempre, a poc a poc, causant, dolors en l’ànima i en el cor, és un dolor etern, que les estrelles, ni el temps no coneixen, perquè el dolor de les persones són sentiments, que portem dins, i quan desapareguem, també desapareix el nostre brilló, per sempre 》@.@.@.