《Ara mateix tinc ganes de plorar. Tinc ganes de plorar, està por que no és només meua és de tots. On venen aquests, virus on van. Carrers tots deserts. Les estanteries dels supermercats buides. Tinc ganes de plorar aquell estat desert que amenaça por, pànic, terror i incertesa. Tinc la necessitat de parar sense haver-ho triat. Sense saber molt bé el perquè fa sols uns dies gaudíem de la llibertat. De passejar, de riure, i plorar al nostre gust. Sense que cap “corona virus:, que es crega amb el dret sobre la meua vida. Tinc ganes de plorar les escoles tancades els parcs buits. Tinc ganes de plorar de veure aquesta guerra que ens converteix en enemics microscòpics.
Tinc por aquest núvol que amenaça una tempesta que ningú veu però tots esperen. Tinc ganes de plorar al que sembla una pel·lícula de ciència-ficció, feta realitat. Però no la nostra realitat. Tinc gana de plorar de veure alguns
comportaments humans, que no saben comportar-se, d’alguns com si fos la llei de la selva, o tu o jo. Tinc por de tot allò que no es veu, aquella realitat oculta que a tots n’espanta. Com si fos la mirà dels prestidigitadors que ens confonen. No em toques. No em tusses. No vingues a la meua comunitat. No vingues als meus hospitals. No vingues a casa meua. No et menges el meu menjar. No ten portes els meus rotllos de paper higiènic. No em contamines. Tinc ganes de plorar a aquest virus tòxic i tinc por de morir de por. Tindria ganes de què plorem tots, però d’alegria i d’esperança Perquè, sempre, Sarrià una bona solució》 @.@.@.