《Quan Hera menuda els deia als meus pares, que feren la porta de casa més gran, per a quant vingueren els Reis Macs, que poguérem entrar carregats.
Perquè mai, portaven res d’allò que els demanava en la carta.
Era tan gran la il·lusió, que no podia dormir pensat que no tardarien a vindre.
Al matí mamaré dia, quan van arribar els Reis Macs, dormies.
Mai, em portaven aquella nina que jo havia demanat, i somiava de xiqueta, sempre em deixaven una cartera, per anar a classe, llapis i alguna llibreta, però mai arribada aquella nina dels meus somiats.
No em gitava mai sense escrit el que volia, la nina i vestits per poder posar lis cada dia.
Però mamaré dia.
A l’any que ve vindran més carregats, és que nia molts xiquets patint fan i els porten el menjar, perquè no caiguen malalts.
Així que em consolava, dient, que jo fam, no en patia, i se’n recorden de portar-te la cartera la llibreta i el llapis.
Ja de major, encara crec en els reis macs, però, no demane nines ni vestits.
Demane que porten esperança per a les persones, i que mai deixem de somiar, demane un bon futur per als jóvens, que és mot important, una bona educació, i treball per a tots.
Apesare del tem que hi ha passat, és bonic pensar si poguérem algun dia tornar arrere. El tems passa tan de pressa, i els sumits tan a poc a poc, seria bonic poder fer un viatge al passat, per veure altra volta com érem de xiquets, i pensar que aquella il·lusió pot durar tota una vida, encara que fora només, quan tornem a pensar en aquella il·lusió tan gran que teníem de menuts》

@.@.@.