《 ¿Per què insisteixes a ser com Eres?
Va preguntar el rancor, amargat i trist, amb la veu ronca i els punys tancats.
—Perquè encara veig llum i esperança en la ferida, i sé que el temps no pasa en va, i encara que l’ahir em va fer mal, el demà pot ser bo.
¿Miracle?
Quina mentida! Les promeses són enganys, els que juren, després obliden, i l’amor es torna va i mesquí.
—Potser, però jo encara respire, i mentre mire el sol que em desperta, encara esperaré el dia en què el dolor no em trobe.
Ets nècia, Eres dèbil, t’alimentes de la fantasia, jo preferisc la certesa d’un món fred i acabat.
—No és debilitat, és ser força, no rendir-me davant de l’abisme. I encara que em digues ingènua, continuaré buscant asta trobar el meu camí.
I així continuen discutint, nit i dia, el rancor i l’esperança sempre aniran prop, però may units en el seu destí.
Mentre l’ànima de l’home tria a quin dels dos donar la raó ells continuaran barallant-se i mai es posaran d’acord.》@.@.@.