《 El llac amb les seues aigües quietes em reflecteix veig la meua imatge, a la seua profunditat. És un lloc desconegut on mà rosega, on el temps es deté i el silenci és com un murmuri AN l’oït.
Les seues onades suaus apleguen i em fan sentir, que estic a si a la vora. El llac que mà, rastre, a través dels meus records, on la nostàlgia, és un dolor dolç.
A la vora del riu em sent lliure el meu cor, batega amb força. El llac que mà arrossega, al que desconec. On el misteri és un abisme que m’atreu.
Les seues aigües clares em diuen. Jo em deixe portar pel seu corrent. El llac que mà arrossega al més profund, on el silenci és un cant que m’envolta per totes les parts》

@ @.@.