《 Bais l’ombra del temps, els signes es veuen i es revelen, ixen les arrugues que són les històries, que en la pell es veuen.
Els cabells es tornen platejats, són com fils de la lluna.
La mira es fa profunda, com un riu que en calma es va assecant.
Els passos són més lents, però encara ferms en caminar,
Les arrugues són les memòries que hem viscut i el temps les abriga.
Els anys s’acumulen, com les fulles a la tardor, però l’ànima és com un tresor amagat.
El rellotge sense parar segueix el ritme, del temps marcat, però la saviesa és la joia del fet de caminar.
Encara que el cos es canse, els anys sempre seran el testimoni, que perdura, com un far encés en un abisme, que segues donat llum.》

@.@.@.