¿Que pensarà la meua veu quan escric, i veu que no la necessite per poder comunicar-me?

Ella quan vol s’amaga entre els meus dits, perquè sap el, beneficie que té de poder, veurem i no haver d’escoltar-se.

Quan vol, en permet grans moments de silenci, i pau, em deixa a soles, amb els meus pensaments discutint en mi mateix.

¿Que pensarà la veu, quan està calla com un t’estic, que ma companya en els silencis que mai parlen perquè estan perduts en mi.?

La veu, en murmura!!!
Tranquil·la, estàs en la teua companya, i m’observa calla, mentre mira com jo, continue en les meues manies.

Perquè la veu, sap que ella és molt important.
Però també “sap” quan no fa falta perquè a voltes, és prescindible, i sap que és, en els tems que estic escrivint.》

@.@.@.