《Aquest conte comença en un poble, de la VALLDIGNA , menut, rodat de montanes. Com en mots pobles. Els professors de l’escola, solien. Comentar els problemes que tenien els xiquets en les classes. Tots els professors pensaren el mateix d’aquest problema. Que els chiquets no estudiaven, no tenien respecte, que anaven tard a les classes i deien mentides. En eixe moment una mestra que li deien “Joana” va dir. Voleu que provem la idea que acabe de pensar. Els seus companys es posaren prompte de cort.!!, De provar no costa res!! Hem de dir, que darrere les muntanyes ja un tresor amagat i que eixe tresor és de tots. Que és mot difícil el fet de poder arribar a ell, però si feu el que vols diguem serà de vosaltres.
Els chiquets i chiquetes havien de ser puntuals. Estudiar cada dia. Fer els deures. No dir mentides, portar-se bé en els pares, iaios.i anar a l’escola cada dia i saber-se els llisons. Els chiquets eu comentaren en casa en els pares. Quan els pares començaren a veure els Canvis. I la il·lusió que tenien els chiquets des que sabien que el tresor amagat en la muntanya era de tots. Els Chiquets Canviaren en tot.
En passar uns dies, els pares digueren. ¿Perquè no anem nosaltres a buscar eixa tesor?, pensant que eu sabrien repartir millor que els chiquets. Es posaren ensequida tots d’acord, però començaren a discutir la gent major. Així es vivia en aquell poble en l’elusió, d’eixe tresor que sabien els mestres on estava. Els pares no paraven, insistint, a disputant, i debatent, per saber on estaria eixe tresor.
Cada vegada amb més, ganes de saber on estaria. Un deia: “Ha de ser aquí”. Un altre: “Allà”. L’altre déu ser mentida? I no paraven de discutir. Però els mestres digueren als chiquets que algun dia seria dels si sequien així. Perquè el tresor és per atots.I en cas contrari, aniria afonense a poc a poc profundament en la terra, i no seria mai per a ningú del poble. Així vivia aquell poble, en la il·lusió de poder tindre eixe tresor. Passaren els anys i aquells chiquets és convertir en chics i chiques que començaven anar a la universitat.i començaren a comprendre que volia dir D.”Joana“ aquella mestra que els va dir, el del tresor darrere de la muntanya.i que Hera per a tots.I en eixos moments comprengueren que el tresor el portaven ells en l’educació que havien rebut d’aquells mestres que saberen inculcar-los quan foren menuts perquè estudiaren. Perquè els pares no foren capaç de comprendre, però el xiquets SÍ. Acabaren, set. Meixes adbogats. Dentistes. Músics. Perits. Etz. Però sobretot comprendre com ser unes bones persones》@.@.@.