《 “Ja està”. Dues paraules, sis lletres i, des d’aquell moment, va quedar gravada a la meua memòria.

Fou la matinada dun 20 de juliol. Els carrers estaven ja començant a circulant de gent per anar al treball. Tot i els anys que han passat, si tanque els ulls, puc recordar cada minut d’aquell fatídic dia en què no ens vam poder acomiadar i en què vaig descobrir, que t’havia perdut per sempre. Jo, que imaginava que ma mare no podia estar patint eixa malaltia i que els metges estaven molt equivocats amb eixe pronòstic.

Des d’aquell dia no puc deixar de pensar tot el que m’haguera agradat donarte, l’abraçada que no et vaig donar pensant que series eterna i tot el que ens vam deixar de dir l’una de l’altra. Tenia por, perquè, encara que sols tenia disset anys, sabia que res anava bé i. Hui no sé si vaig ser covard o vaig intentar refugiar el meu cor d’aquell desastre i, així, protegir-lo de tot el que venia.

Mon pare feia temps que estava malament. i tres mesos després que va faltar la meua mare ens vas deixar tanbé. Bonic meu…
Tot i que és tard, vos demane perdó per tot el que es va quedar pel camí i cride ben fort que com forme baix fent anys, vos trobe a faltar més del que vos podeu imaginar. Trobe a faltar, quan òbriga la porta i preguntàveu com àvia estat el dia, en la fàbrica d’ELENA BURGUERA, baix quedar assoles per què el meu germà Lluís ja estava casat. Baix tindre encara la sort que vivia la meua àvia Carmen, i se’n vingué a viure en mi. Trobe a faltar aquella vida adolescent sense complicacions, en què era una xiqueta plena d’il·lusions i amb molts somnis per complir. Ára, quan san complit alguns, d’aquells somnis, sent tristesa i alegria. Tristesa per no poder celebrar-los en vosaltres i alegria perquè sé que estaríeu molt orgullosos dels vostres fills.
Com cada vegada, que mire al cel i pense que sou aquelles estrelles que més brillen, eixes que donen la llum en els moments més foscos.

Tants anys sense vosaltres, és per ami, una eternitat 》

@.@.@.