《 En mira l’alba en els ulls una mica oberts com si encara tinguera més són i no vull quera despertar, perquè encara queda una mica de foscor.

Prompte ix el sol en tota la seua bellesa, no para de mirar també, i el seu mirar està ple de foc i calor, quan ens mira se sent per tot el cos.

També ens mira el matí, en els ulls ben oberts i tan clars com un dia radiant, disposat a (passar-ho bé) i donar vida, a tota la gent que l’admira.

També ens miren els núvols, tots vestits de blanc, formant dibuixos entre ells, si estan en alegria, tenen una, mira dolsa, quan estan tristos ploren i les llàgrimes són com perles que van a la terra.

Igualment ens mira la vespra, en els seus ulls ja cansats, perquè està a punt de quedar-se adormida, però lam de despertar!! Encara falta un poc perquè vinga la nit.

I aplega la nit, però ella ja no mira, es queda adormida i ja no pot despertar, deixeu que d’orgue, que ningú la moleste i la deixe descansar. Perquè la nit està per renovar mos tots.》

@.@.@.