《 Que no sé res d’aquesta vida, que tot és un misteri, que no entenc.
Que el meu cos. No és immortal, que envellís. I un dia se n’anirà.
Que estem fets de, records i oblits, Desitjos, Memòries, sorolls, i, silencis, Dies i nits, Chico tetes, històries. I sotils detalls.
Vaig tindre que a similar que, tot és passatger i transitori. Que baix vindre al Món a poder ser feliç Que he d’intentar fer el millor de mi i deixar rastres positius dels meus passos, Abans de marxar.
Baix haver d’acceptar, que els meus pares no estarien per sempre, que els meus fills, poc a poc, seguiran el seu camí sense mi.
Vaig haver d’assimilar que. No éren meus. Com suposava, i que la llibertat d’anar i tornar És també un dret seu. Que tots els meus béns son com un préstec, que, no em pertany, i que som tan fugaços Com fugaç és
La pròpia existència a la Terra. Que ma casa és només
Un sostre temporal, que serà després l’abric terrenal D’una altra família. Els arbres que vaig plantar, i les meues flors també són mortals.
Em vaig rendir, acceptant el que tenia què acceptar. I així deixaré de patir》

@.@.@.