《 Passava un home per davant d’un cementeri. De sobte, va escoltar com un bufit, fou com un murmuri, en aquella nit fosca ja lora brillant, per aquella lluna plena, plateja.
Aquell home va sentir de sobte com s’eriçonaven els seus cabells.
Una cosa flotava, en mix d’aquell silenci, Feia un poc de dret, diferent del normal. Humit i alhora sec, com un tro, aquell home estava ple de sentiments, i en ganes de començar a córrer.
En passar per la porta del cementeri, va escoltar una veu contundent, en mix d’un gran silenci. Però estava atordit, caminava lent, paralitzat per la por: Va seguir caminat, tremolant de fred, i en molta por en el seu cos.
En estar més prop es va centrar en el que havia sentit en passar per aquell cementeri, i recordava, el que aquella veu li deia.
Ves al camp i porta flors, perquè elles ens fan recordar als nostres éssers estimats, també, recordem, somnis, desitjos i passions, que vàrem desar, quan va acabar la nostra vida. El perfum de les flors sempre ens recorden el feliç que fórem, vivint en la terra.
Portams flors!!!, perquè tu també les demanaràs,
per poder recordar el teu pas per aquesta bonica vida, en la terra…
Des d’aquell dia, aquell home sempre porta flors fresques al cementeri, per omplir-lo del perfum de les flors, i portar alegria en els seus colors. Perquè puguen recordar els amors que deixaren, els records, i les passions. Dels que allí estan descansant.》
@.@ @.