《No vull que, en sembleu en res, ni una mica, ni tan sols en una pestanya.
No sou la continuació, ni del meu cognom, ni de la vida que he viscut i estic vivint,
De vegades, ami, tampoc ma grada, la forma de ser que tinc. No sou els meus penjolls, sou vosaltres mateixos… sou ÚNICS. Indispensables, això és cert.
No sereu mai el que jo voldria que fóreu. Ni el que jo mai baix poder ser,
Però sou, llençats, pels difícils, senderes de la vida, que jo hagués volgut recórrer i no baix poder mai.
Sou senzill, i senzilles i també molt diferent els quatre,
Vosaltres sou prou intel·ligents, i capaços, d’exposar i resoldre, els vostres punts de vista.
Realment, voldria que poguéreu fer, la vostra pròpia escultura.
Que els vostres pinzells saberen moure’s, en eixa agilitat dels bons, professionals.
Que encara que l’obra estiga, feta de trossos, sabéreu com arreglar, quan es trenca.

Voldria que els meus néts, poguéreu, arredonir, les puntes que, vos poden punxar o martiritzar.
Això només ho podeu fer vosaltres, els jóvens.
No comenceu a fabricar, ni els fonaments ni columnes sobre ningú.
Sigueu forts, siguen dignes, no regategeu mai res a ningú, ni poc ni molt, ni menys l’amor.
Però sobre totes les coses del món, només vos demane, una cosa: Sigueu el que vulgueu ser, mentre vos faça feliç encara que és poseu ha, vendre gelats, il·lusions, i com preu núvols, de colors. Però proposeu-vos, viure una bonica i plena VIDA.
No escate xeu mai, per a viure.
No vulgueu ser mai uns altres, no cregueu en el que vos diguen, només feu. Si vos ve de gust.
Sigueu timó, mai àncora.
SIGUEU SEMPRE MAR》