《 En algun moment de la vida perdem la guerra contra el temps.
La nostra joventut se’ns escapa del cos. Ja no hi ha cremes ni olis que esborren les marques de tantes rialles, i penes.
Prenem vitamines, col·lagen, geng¡bre, vinagre de poma, i tot el que ens diuen per poder allargar una mica més la nostra joventut. Un dia ens adonem que no hi ha tacons còmodes, que no veiem sense ulleres i les arrels dels nostres cabells blancs creixen sense pietat.
Que la nostra cintura es va eixamplant que els nostres genolls es van arrodonint.
Un dia, ens cansem de mirar-nos al mirall, aquella jove que vam ser. Ens mirem de front, que bonic ha estat, haver viscut i sentit, haver donat tant d’amor, com haver-lo rebut… Adquirir l’experiència i aprendre de paciència… Que importa si guanya la guerra el temps.
En canse d’enfonsar l’estómac. Que importa, si la bellesa sempre va sortir de l’ànima. Agraïsc aquesta imparable etapa de ser com soc. Que bonic és continuar amb tot el viscut i aprés.
Que importa que em faça gran.
Que n’hi ha de més joves i boniques és el seu temps, i tot passa. Jo ja he passat la meua joventut i gairebé la meua vida i acumule experiències que m’ajuda a tindre saviesa.
Quin honor haver estat i poder continuar sent mare, esposa, germana, àvia i amiga》

@.@.@.