《Un núvol trau el cap, cautelosament, cap a l’avisme de la nit. La lluna es posa en mig del seu caminar, obrint un rastre de llum enmig de l’oscuritat. En eixe instant dos peus nus giren en una habitació, sa costen, un cos a l’altre, com si fos sol un cos en moviment. En el fons s’escolta una música antiguat per l’època. Una parella d’uns cinquanta-sis anys comencen a ballar molt agarrats. Ella pregunta. -¿Tu creus que els nostres fills, es riurien si saberen el que fem algunes nits abans de dormir? Contesta l´home. -Crec, que tindrien cels i pensarien : que bonic veure als nostres pares feliços en ganes de ballar .Així que continuem ballant mentre pugam .La lluna en el seu trajecte somrient mira una estona per la finestra als dos vells. Mentre un riu corre sense parar fins a arribar a aquell inmens mar, que sempre la rep en gana. Aquell núvol que abans treia el cap cautelós i la lluna amb la seua llum l’anul·la apoderant-sé d’ell. És la una de la nit, i sempre queda eixe rastre que deixa la lluna en passar tan diminuta en el cel infinit. Mentre el matrimoni descansa de ballar. San adormit i pot ser somiant en que en el mirall dels seus pensaments. Ocultes estan les seues feliçes vides.》

@.@.@.

NOBEL DE RES.