《 Que som hostes temporals de la vida, que vivim una estona i desapareixen, com fulles arrossegades pel vent cap a un riu que no té fi.
Cada rialla, i cada llàgrima, que deixem anar, és com l’ombra que balla a la paret abans que la nit la devore.
La meua àvia deia que una volta guardava els seus records en una botella de vidre menuda, i així quan l’obriria tornaria a recordar aquella cosa que havia guardat amb el seu interior.
Però els instants són instants com aquelles palomes que les vols agarrar i s’escapen entre els dits, deixant només la pols de la memòria.
Una vespra la meua àvia, mentre el sol desapareixia com els caramels entre els xiquets, va entendre que no calia voler atrapar els records del temps, sinó habitar-lo i viure’l.
Aleshores va encetar la seua botella de cristall i va permetre que la brisa de la nit s’emportés tots els seus records.
Des d’aquell dia la meua àvia quan el vent bufava, ella somreia.
Perquè sabia que som només notes en una melodia eterna, on som convidats a ballar en una festa que dura una estona, i que quan la música para, no queden buits, només quedarà el silenci que una volta va ser la bonica melodia de la nostra vida.》

@.@.@