《 Així meu contava la meua uela. I ací eu descric jo.

《 Aquest temps que mai dorm, ni descansa, és com una guerra que està canviant el meu cos la i la meua vida. Jo no era així com estic, ni àvia tenguda mai aquest cos, ni tan poques pestanyes com tinc ara, ni aquestes cames, ni aquests genolls que fan por, on està aquell monyo negre i abundant que tenia. Mireu com san convertit, en quatre pels blancs sense brilló. Les meues cames que abans eren normals i ara són espaguetis descansant en unes xancles, que quan camine s’arquegen més que la corbella d’un llaurador. Un altre problema és, quan es deforma el cos en forma d’un cànter, que si vaig al rebost a entrar per qualsevol cosa, en el marc de la porta sempre tro pese, amb la part meua de darrere. Procure engolir la panxa, però quan entre al rebost, després ni fent palanca, puc eixir. Dels meus ulls s’ha emportat eixe temps inesperat, l’alegria i el brilló que tenien, aquelles espesses i llargues pestanyes, podia llevar asta les teranyines. Que em perdonen els anys per dir aquestes paraules, Però no puc parar, per què a so no es pot parar.
Dia la meua iaia, que el que abans li sobrava ara li està fent falta quasi tot. Repetia moltes voltes.!!! Està clar que amb mi els anys ja no es tornen a casar, per què, no em pot tornar ni eixamplar més les cames, ni la panxa pot desaparéixer. Ni em tornarà aquell tipus que lluïa ni aquelles cames que tenia, ni aquelles pestanyes tan i boniques, que adornaven els meus ulls. Així, que està clar, que amb mi, els anys ja no tornen a caça》

@.@ @.