《 Cau la pluja, amb una seguretat absoluta, sempre, es deixa caure a gust, note por de res, arriba suau i tranquil·la, amb el seu ritme i la seua seguretat, xocant, contra les llambordes, i la terra que la rep gustosa. Cau l’aigua del cel, i mirem extasiats com arrossega camins, barrancs a vegades en fúria i força. Com nosaltres a voltes roseguem, tristeses, malenconies, penes i disgustos, mals temps quan ixen els mals pensaments.
Eixe suau sentir de les gotes, quant abaixen netes i contentes, que van omplint els rius, sequies, i bancals, omplint d’alegria els cors dels pocs llauradors que encara porten els seus caps,
L’aigua és un regal de ploguda, i regades, d’alegries, que ens porten vida, esperit nou, dies renovats de futures esplendors productives. Podem estar mirant caure la pluja, hores, sense cansar mos, potser amb llàgrimes, i rialles, al mateix temps, perquè la pluja ens arrossega a un món de belles contradiccions. Anem pensant, mentre la veiem caure, que mentre hi ha vida, hi ha esperança i què és la pluja, sinó vida?, meditem, silenciosos, mentre ens allunyem taral·lejant 》@.@.@.
《 JA PLOU AIGUA MENUDETA, LES BARQUETES VAN AL BOL, QUE S’ERA DEIXA XIQUETA, QUE EL SEU XICOT NO LA VOL 》@.@.@.