《 Anava jo per un camí, quan vaig sentir una veu. La veu em va dir.”Jo soc aquella tristesa profunda que vas patir fa un temps.”Vaig quedar en silenci i després vaig pensar Va ser un temps perdut en aquella càrrega immensa de llàgrimes que baix passar.

La veu no va dir res més. I vaig comprendre que les meues llàgrimes no havien servit de res i aleshores en el temps vaig aprendre el llenguatge dels somriures. La veu em va dir.”Una vegada vas assegurar que conservaries la teua tristesa per sempre.”Avergonyida vaig respondre.

És veritat, però els anys han passat.
Després, algú va posar les mans entre les meues, i va dir¿Però tu has canviat.? Aleshores baix, contestar, serena. Has de saber que el que un dia va ser Tristesa ara és Pau tranquil·litat i compressió.》

@. @. @ .