《 Ballen les flors bais un sol diví, vestides amb pètals, de tots els colors suaus i vius.
Perfumen el vent amb dolça fragància, i li canten a l’ànima, amb la seua màgia.
El sol les abraça, i les fa un petó, regalant al món la seua bellesa i el seu candor.
Més arriba l’hivern, i el tret les toca, les fulles s’apaguen, el seu encant desapareix i moren.
La seua dansa és lenta, i els pètals van caent amb el vent, la vida s’acaba i el temps les cobreix amb sorra i fulles.
I amb la seua partida, ens deixen la pena, perquè en aquesta vida res és etern, és la llei que ens porta la vida.
Però en la terra, el seu rastre allí queda i persisteix, i en cada llavor, la flor torna i reapareixen.
Així passa i ens ensenya, la seua breu existència, perquè tot és efímer, però alguna cosa queda de les flors que les torna a la vida altra volta.》@.@. @.