《La vida no ens deixa tems de veure passar els anys.
Cada volta que ens mirem en un mirall veiem com va passant tot de pressa, un dia veus aquella primera arrugada, però quasi que no la mires, encara eres jove. Però arriba un dia que veus que els cabells s’estan fent blancs, però els tintes teu dissimulen tot. Però poc, a poc, un dia veus que el brilló dels teus ulls, estan apaguen-se i comença a eixir arrugues i comences a pensar.
Que la vida no ens deixa tems a veure passar els anys. Comença a corbassa l’esquena i el fet de caminar és cada volta més pesat, vas perdent els reflexos i costa més coordinar.
És tan curt el tems que ens deixa la vida, que no ens deixa tems a pensar, que hem de viure cada segon, quan s’està marcant un final.
És tan curt el camí, que ni el paisatge, ens deixen sabotejar. I quan t’estàs adonat, ja sa fet massa tard per poder començar. Perquè la vida no ens deixa tems, de veure passar els anys.
Però encara queda tems de poder recrear mos en aquell bonic paisatge, que la vida ens ha regalat, perquè en aquests tems la vida sí que ens ha ensenyat a saber com poder-la gaudir》

@.@.@