《Plorava una xiqueta perduda, caminant per un bosc inmens vora d’un riu.

Solitària aquella xiqueta, s’havia adormit somiant, sota l’ombra d’un pi.

Parlant amb els arbres, no sabia, trobar el camí, així, són les coses del destí

Era a prop d’una font, i en menejar les branques d’un arbre sortiren uns ocells de sobte.

Buscava el dia la xiqueta, quan el sol sortia traient els seus raigs per darrere d’aquella immensa muntanya.

Mentrestant aquella xiqueta solitària, anava recol·lectant les flors pel camp perdudes.

Adorable i tendra xiqueta, que a la deriva, va, amb flors a les mans, però a soles caminat.

Camina entre pins i el vent, ella va amb el seu vestit vermell, acostant-se cap a un barranc.

Tro pesava en alguna pedra i seguia caminant, sense parar com ell temps, d’un rellotge d’abans.

Jugava la nena, amaga amb els fantasmes, d’un proper i bonic clarejar.

La xiqueta de sobte va veure el somriure del sol per la finestra, I va mirar el seu llit, i va recordar, que adormida es va quedar.》

@.@.@.