《Un dia qualsevol, un de tants joves, que estan passant misèries lluny del seu poble, treballant en qualsevol lloc, sense la seua família. Un d’ells, tornava a casa en la il·lusió de tornar a veure els seus estimats pares i el seu, volgut AMOR. Eixe jove, en una nit de ràfegues de vent i pluja, tornava al seu poble, en moltes ganes d’arribar a casa, molt entrar la nit, s’escolta un xiulet, lluny. El tren està fent el seu últim recorregut. El xic venia amb passos lents. Arribà al parador del tren una mica cansat, amb dolor i fred. Avien molt pocs passatgers al tren. Ell va entrar al vagó. La seua mirada perduda, i cansà, tot sent un jove d’uns 20 anys, busca un racó on poder-se asseure.
Xiulà el tren, es posà en marxa de nou, en aquest día tan tomentós i desagradable. Després d’unes quantes hores, una veu digué: última estació. I va tornar a dir, última estació. El revisor va pegar una mirada per veure si algú s’havia quedat adormit.Al trobar i veure el jove, es va acostar a ell. El jove sospirà de forma tranquil·la, perquè Hera el seu últim sospire i alé, i va exclamar, sense poder ni obrir els ulls “Perdona però no he pogut arribar abans, a veure’t amor” Recordant en eixos moments, als seus pares i al seu volgut AMOR. Estava quasi en casa, ja és distíquia les cases del seu poble SIMAT. Pensava en el seu AMOR, quan la veia arribar hi ha eixos balls en la font gran, i tots eixos moments de festa, que encara es quedava per viure.
Allí, al tren, va faltar el jove. Portava una ferida al costat, prop del cor. Una ferida que no va fer possible que els seus somnis es pogueren complir, que mai, es podrien realitzar. Aquelles promeses que s’havien fet els dos, i que mai es complirien, per què mai podrien tornar a veure’s, encara que fos per última volta, en el seu volgut amor de joventut 》@.@.@.