《 Uns ulls plorosos miraven l’horitzó sense esperança per què, el vaixell de la felicitat ja havia passat a la història, en un bufit esborrat per al temps i la distància.

MAGDA
Qui poguera tornar té aquells temps, i aquella vida tan lluny en alegria, o tristesa, bais la llum eterna del temps, i esperat el dia en qualsevol moment.

MAGDA.
De mira trista i nostàlgica de llàgrimes congelades amb aire de nimfa, condemna hi ha de navegar en aquesta vida sola i abandona.

MAGDA.
Una i mil voltes viola, i amarga, per les circumstàncies, critica, per desconeguts, per animals que devoren les teues entranyes sense sentit

MAGDA.
Engendrà per amor il·lusió, fores esculpida, i adora, però més tard fores l’espectre d’una obra trista, ja oblida.

MAGDA
Tenies por que un día la brisa del mar enfonsara la teua vida, i Sarguera desfet en la profunditat d’una platja oberta i que la teua llegenda, se l’engolira el no-res del temps.》

@ @.@.