《Es fa tard.
L’ombra creix.
La vida té algo de cada vesprada, que ens deixa.
No és el mateix poqueta nit
que l’alba.
POQUETA NIT és estar present en l’agonia del dia
que se’ns deixa ,per sempre.
Mirant l’últim rage de la llum que expira.
És tocar la seua ombra o l’espatlla amb delicadesa, besant, amb suavitat, la seua llum que se’n va,
En la capçalera del seu llit, per prendre les seues mans.
I escoltar l’última voluntat, de qui en els nostres braços està desapareix. Això és
POQUETA NIT és tornar a veure com la foscor, està aplegant,
Com la llum decreix,
Com empal·lideix el migdia, després d’una bonica alba.
És ser testimonis, en el moment en què els últims raigs del sol,
besen els trèmuls llavis de la nit.
Amb l’enteresa, de què es perd aquest testimoni i pareix la valentia del futur, que està present.
És atrevir-se a mirar amb lucidesa, com tot el que havía es perd,
Com tot el que està a prop s’abisma en l’horitzó.
Com tot l’inesperat, es fa present.
És veure, amb els nostres propis ulls,
com la lluna, frega amb els seus rajos, les galtes del sol que desapareix.
És com deixar-se caure, abandonar-se,
sense sorpreses, de sobte,
en els braços de la son
que espéra tornar a alba 》

ENTRE LLUMS I OMBRES.