per les rebels, per les al bo rotadores,
per les que no encaixen,
per les que veuen les coses d’una manera diferent.
Les que no els agraden les injustícies, ni els mals tractes no respecten l’estatus.
Les pots ignorar, no estar d’acord amb elles,
glorificar-les o despreciables. Però el que no faràs mai és ignorar-les.
Perquè elles no paren fins que canvien les coses.
Empeny anse en força.
En contra d’injustícies.
Mentre alguns les veuen com a boges, altres veiem el geni.
La força. La constància, i la valentia.
Perquè les dones que es creuen tan boges i emprenedores
com per pensar que poden canviar el món
són les que ho fan》@.@ @.
《 El Dia del Llibre i la Rosa celebra la passió per la literatura i amor.
És una ocasió per regalar llibres i roses, honrant la bellesa de les paraules i els sentiments.
El Dia de Catalunya, Espanya, on se celebra el 23 d’abril
És un símbol d’aprenentatge i creixement personal, i regalar un llibre aquest dia és una forma de fomentar la lectura i compartir el plaer de descobrir noves històries i coneixements. Per altra banda, la rosa simbolitza l’amor, la passió i la bellesa. És un gest romàntic i delicat, que expressa els sentiments més profunds envers aquells que són especials a les nostres vides.
Regalar una rosa al Dia del Llibre i la Rosa és una mostra d’afecte i estima cap als nostres éssers estimats, i amics.》
《 A voltes he plorat per culpa a la por de volar, però la imaginació eu pot solucionar.
Entre els núvols de la por, el meu cor anhelava volar, però la claustrofòbia em feia tremolar.
Somiava amb cels oberts i bonics horitzons, però el pànic a volar en mantenia soles a poder navegar.
Així i tot, el meu interior, era com un riu vibrant, trencava les cadenes de la por, cada instant.
En somnis, travessava núvols amb valentia i vigor, enfrontant la claustrofòbia com una cosa dolça.
Perquè encara que la por ma brasa amb força, el meu esperit somiador és la fortalesa més forta.
Així, pensant a atrevir-me a volar perdia algun viatge en rialles per dissimular.
No podia volar físicament, però l’ànima, bola sempre que seu proposa.
Dues voltes que HE VOLAT, en hospital d’urgències baix acabar.》
《 En un únic cel, conviuen dos amants divins, el sol i la lluna, en el seu etern destí.
Ell brilla de dia, amb foc i passió, mentre élla espera, de nit amb calma i admiració.
Ell porta la llum, amb el seu ardent fulgor, mentre ella il·lumina, amb el seu suau i càlida esplendor. Junts van pel mateix cel, com una dansa sense final, cadascú en el seu torn, reina sense fi.
El sol radia amb la seua llum INFINITA, la lluna espera, serena, en la seua nit encanta.
Dos ESTELS com ànimes bessones, per el firmament van, teixint històries, amb les seues llums Constans.
Encara que brillen separats, pel cicle del dia van buscant-se, sempre, en la seua dansa ombrívola, d’ombra i dia.
El sol i la lluna, en la seua eterna ronda, simbolitzen l’amor, que mai no s’abandona.》@.@.@.
《 En la plenitud de La vida, l’amor, floreix, com els jardins que han passat ja totes les estacions.
Apleguem, aquell moment suau que el vent de la vida ens porta, passa com una melodia eterna, quan el cor està en calma.
Es viu com un temps tranquil i daurat, on cada moment es guarda com un bonic tresor.
En la calidesa de les mans, en aquesta complicada edat, i a una connexió profunda que pot perdurar.
En la plenitud de la vida, l’amor és un llibre que està escrit,
amb pàgines marcades per la vida viscuda.
On està tot escrit i compartit, en la mateixa existència viscuda.
És com un bonic regal que no té preu, però, que mai s’oblida.》@.@.@.
《 Escriuré en silenci el que els sentits es neguen a dir en paraules, escriuré de manera clara el que la meua ment demana.
Per llegir-me haureu de tancar els ulls, i així podreu veure el meu interior, i podré soltar les cadenes que detén el meu pensar.
Vull dir el que pense, però la meua veu emmudeix i la meua boca calla, escolta’m sense sentir-me i així només així podreu entendre el que vull dir.
M’agrada mirar, i poder compartir el que mire, submergir-me en el que pense, però per fer això hauréu de soltar les cadenes que amarren les il·lacions.
Vull escoltar el que em diu el cor, i hauré de callar, tancar els llavis i deixar-me escoltar, trencant els motlles. I tornar a començar.》@.@.@.
《 El dia del bes, la mor desperta
En els llavis units, la passió és conecta.
Un bes robat és una dolça emoció, I en cada carícia, naix un vers de dos.
El bes és un art, un llenguatge sense veu. Que embolique dos cors amb el seu suau ardient.
És un pacte sagrat, un llaç d’amor.
Que uneix ànimes perdudes en un mateix cremor.
Besar és sentir, és lliurar-se a l’instant,
És perdre’s l’altre, en un dolç trànsit.
Així que en aquest dia del bes, el meu amor, li entrega aquest poema, amb tot el meu fervor.》@.@.@.
《Amb la seua intensitat i grandesa el món està preocupat en el seu cicle de vida eterna, ell murmura als astres en paraules d’admiració i reverència.
Recordant-los que són els guardians de l’univers, els arquitectes de les destinacions i els cronistes de l’eternitat. A la seua dansa celestial, els astres tracen senders de llum que il·luminen els racons més foscos del cosmos, mentre que el temps, amb el seu costant fluir, teix els fils del passat, present i futur en un tapís ple d’experiències i memòries. Junts, els astres i el temps són testimonis silenciosos de la grandesa i la fragilitat de l’existència, i ens recorden la nostra connexió amb el cosmos i l’efímera bellesa, així que aprofitem viure sempre cada moment.》@.@.@.
《 Baix un bonic mantell daurat la lluna, i les flors ballen en una suau brisa, els seus pètals reflecteixen llum divina, com les estrelles, quan ballen juntes .
La lluna és confident dels secrets de les flors, banya amb tendresa els seus delicats colors,
A cada dansa nocturna, un vers s’escriu, on la bellesa de la nit floreix.
En el jardí de la lluna, l’amor s’atresora, les flors i la lluna t’ixen la seua pròpia història. És un poema etern, un romanç sense final, on la lluna i les flors s’abracen al seu compàs.》
《 Parteix el tren cada dia de la nostra vida, faça fred o calor aquest tren no espera ningú, ni frena quan veu algun impediment, ell va forjant el destí sense perdre’s pel camí. En el viatge també van els pensaments que habiten en nosaltres, són el que ens identifiquen, en aquest tren viatgen també els poemes que envolten la meua vida, van al vent topant en els meus pensaments, que són de l’univers. Allà va el tren, sense pressa ni pausa ell el porta al teu destí, a l’última para que ens queda. Però en segons tornar a moure després de donar un espai i tornar ha partit de nou. Però per als que baixen sempre quedaran aquelles distàncies que hem viscut i el tem no pot desaparéixer, sempre estarà perquè el temps, que no desapareixerà mai ni s’allunara mai de les nostres vivències.》@.@.@.
