《 Avui he llegit un vers i vaig pensar que era meu, que éren meus aquells dilemes i la seua manera d’escriure-
Em vaig identificar amb cada frase i amb cada lletra, fins i tot amb cada rima que brollava d’aquell text.
Vaig pensar si sería possible que les persones podem estar en tanta sintonia al llegir él poema d’un estrany.
Algú havia escrit el seu vers!!!
i jo sentint que el vers la via escrit jo, i era meu !!! 》
《 < QUAN ningú, pel matins està al teu costat > QUAN ningú, pensa ni sant recorda de tu > QUAN ningú, el dona els bons dies ni les bones nits.> QUAN ningú, t’espera, en la taula per a menjar> QUAN ningú, t’espera en el llit per dormir> QUAN pots menjar tot allò que el demana el teu cos > QUAN sempre pots fer tot el que vols QUAN sempre pots tornar a casa quan vols> QUAN mires la cadena i els programes que tu vols > QUAN vas a comprar i comp res sempre el que vols> I QUAN estàs malament, el fa mal tot el cos, i no pots fer res, perquè no pots!!!》@.@.@.
QUIN NOM, TÉ AQUESTA SITUACIÓ? ¿LLIBERTAT” O “SOLEDAT?
《 A la tranquil·la llum de Pasqua cada any, els amics i amigues ens reunim, bais un cel blau, ennuvolat, o plovent.
Celebren junts records amb enyorança.
Omplim la taula amb menjars saborosos, recordant que abans portàvem, ous pintats de colors, mones i xocolate, delícies sense fi, ara l’important és estar, i poder ajuntar mos (passar-ho bé) és una tertúlia, entre contes i relats,
compartim alegries i records sense fi.
Pasqua ens lliga el cor amb llaços de colors, bais l’ombra fresca de la primavera.
Que aquesta Pasqua siga eterna per a la memòria, dels que ja no estan amb nosaltres, sempre recordem aquells moments compartits amb tendresa, entre amics i amigues, perquè sempre continuara sent una bonica aventura que la Pasqua ens brinda.》
《 Recordaré
Encara que el temps aixa blanquejat els meus cabells, i volant vega passar el temps, i recorde aquests paisatges ja viscuts, en aquells anys que foren meus.
Recordaré
Encara que el passat ja no siga res, i els records estiguen molt lluny, o el que vaig ser es convertisquen en oblit
Recordaré.
Cada volta que veja la pluja caure i les seues aigües baixen corrent, quan el temps murmure el meu nom al vent.
Recordaré quan el mar es mescle, i cofundis cals meus pensaments i
quan els meus somnis se’ls haja emportat el temps.
Recordaré quan el sol deposite la seua calor a la meua cara en un bes de bon dia, i la lluna em regale amb la seua tènue llum totes, les bones nits.》@.@.@.
《 El temps va assumint la seua responsabilitat i comença en cada estació, a caminar de nou.
Les flors somriuen en aquest nou despertar, gotes de pluja van banyant el camp, i el cel observa sense comentar.
Gotes de pluja.
El temps mira el temps sense parar, i en el seu caminar, el cel es fa gris la brisa somriu només per aparentar, els núvols es barregen i tot sembla igual, mentre els jardins es mullen sense parar.
Gotes de pluja.
El temps mesura i es fa llarg en el seu caminar,
el no-res navega cap al no-res, en la immensitat es veu un mar verd
el cel juga a ser gris i blau, els núvols se’n van, insinuant, i passen sense parar.
Gotes de pluja.
El temps no té temps i no pot parar, ell sols acaba i tornar a començar va gastar-se la vida entre il·lusions perdudes sense poder veure eixa gota que cau, però ella ens va marcant el compàs, dia a dia sense parar.》@.@.@.
《 Voldria saber on estan les imàtgens, que conviden a caminar en un món tranquil, ple d’històries boniques que foren reals.
Mentre nosaltres continuem ballant al ritme que ens va imposant la vida.
Voldria poder estar on la veu pot trencar aquell precinte que obri la porta de les il·lusions i trobar com poder ser positiu i arribar més enllà de la felicitat.
Voldria estar on es poden fer preguntes en llibertat, i tindre el poden d’obrir els camins que ens porte aquelles portes on sempre pots parlar en llibertat.》
《 Cal estimar sempre Encara que la incertesa l’ocupe l’alegria. Encara que es barregen nostàlgia i l’esperança. Encara que sentim un buit que mai acaba. Encara que s’apaguen les llums d’una nit de tempesta. Encara que el camí siga costa amunt i la bellesa ja no existisca. Quan ens adonem que nadem en un mar de mentides. Pensem en altres persones sense adonar-nos que la solució som nosaltres demanem a Déu per als altres. Cal estimar sempre, per a poder recordar que fins i tot encara continuem vius, per donar-nos l’univers, motius per a somriure. Per poder confiar en els altres. Per confiar que encara estem aquí per alguna cosa Cal saber estimar amb els secrets de la paraula i la presència de l’ànima Cal estimar amb les llàgrimes de l’univers que ens ensenya els camins que creen esperances Cal estimar sempre perquè és l’única forma de vida que ens conforta i aguda. És l’única manera sensata de sentir-nos vius》@.@.@.
《 A l’escenari, l’ànima es despulla, les paraules dansen, i les emocions se senten, gestos que parlen a voltes sense dir una paraula, el teatre, té l’art de poder vote on la vida es llaura.
Actors en el seu paper, es transformen per complet, cada gest, cada mira, és una sonata concreta, el drama, la comèdia, el suspens i l’amor, en un món efímer, cobren el seu fulgor.
És el mirall de la vida, reflex de la societat, on el públic es submergeix amb ansietat, una experiència única, cada funció, el teatre, és art que desperta passió.
En cada aplaudiment, es celebra la màgia, l’art de contar històries, sense fronteres ni trava, Dia Internacional del Teatre, celebració, de l’art que ens connecta amb l’emoció.
(En el jardí de l’ànima floreixen versos,
on els somnis ballen al compàs de l’univers.
Són paraules com pètals, dolços i sinceres,
teixeixen històries, i emocions verdaderes.
Bais un cel estrellat, la ment no para, capturant
l’essència, i la màgia que hipnotitza.
Cada vers és un murmuri, cada estrofa,
és un sospir de l’ànima, que és etern.
Que la poesia siga la veu de l’etern, i
el ressò dels cors, més sincer.
En aquest dia de celebració, a cada racó,
brindem per la bellesa de la poesia, sense condició.)