《 Alguna vega, as tingut ganes de fer una abraçà, i no has pogut per estar soles, en eixos moments, no tens més remei que donar-te’l tu mateix.
Un, abraçada, enriqueix al qui el rep, sense empobrir per a res als qui la dona.
Pot durar un instant, o el que vulgues, però el seu record, de vegades pot durar, tota una Vida, i asta fer-se etern.
Ningú és massa ric per prescindir-ne, D’ella
Ningú és massa pobre per no poder-la donar,
Dona felicitada al que la rep, i entusiasma el que la dona, agrada a tots.
És el símbol de l’amistat.
Una abraçada, dona repòs al cansat.
Anime el que està una mica deprimits.
No es pot comprar, ni prestar, ni robar, perquè és una cosa que no té valor, fins al moment, en què tropesi amb algú, que no sap donar una bona abrasada, sigueu generós, i doneu-li la tu, o vosaltres.
Perquè ningú té tanta necessitat d’una abraçada com el que no sap, com donar-la a les altres persones 》
@.@.@.
《 Bais un cel blau, la vida floreix, canta amb alegria, i el cor està feliç. En cada clarejar, un nou començament, on l’esperança és un etern sospir.
Les rialles són un dolç refugi, I les abraçades, un llaç beneït. Els somnis dansen com fulles al vent, teixint històries d’amor content.
Abraça el present, que dansa amb passió, respira profund, sent la sensació. La bellesa està en els xicotets detalls, a cada pas, descobrim noves amistats.
Així, amb valentia, abraça el dia, descobriràs la bellesa, que el brinda la vida, és com un poema, és un cant diví, on l’esperança i l’amor són el camí.》
《 Sota un cel indiferent, un jove somia despert, assegut a la vora d’un llac, el seu estómac l’alerta en silenci.
Mirant les barques a l’aigua, reflecteix el seu anhel, en un llarg sospir.
Entre les tranquil·les aigües, busca l’esperança, d’un món de somnis que vindran.
El llac murmura secrets que no comprén.
Mentre els seus pensaments continuen pel vent.
Les barques es mouen portant els seus desitjos, el jove està trist, però enamorat espera el suport de la seua amada.
A la vora del riu, la vida flueix sense pausa, I ell, en silenci, lluita per la seua causa.
Mirant l’horitzó, no passa la gana. La calma d’aquell l’instant, ompli la seua vida d’esperança, mentre el jove continua mirant, el llac li fa un somriure, mentre el jove pensa això pot ser que s’acosta un nou futur.》@.@.@.
《 T’estime ‘VIDA’,
és una gran declaració d’amor per a tu.
Eres com un sospir en mig de l’eternitat.
Un sospir en mig de la nostàlgia.
Un agraïment per cada dia que estic ací.
T’estime cada dia més perquè cada dia descobreix el valor que tens, cada minut que em deixes estar ací en els que estime i m’estimen.
Quan em despulle cada nit per xitar-me, done les gràcies, al més poderós, per haver pogut gaudir d’aquest bonic dia, una vegada més. T’estime “VIDA “en cada instant de la meua “existència”.
Gràcies per cuidar dels meus, per tot el bonic que mas regalat, per la que soc.
Tinc el cor ple d’afecte, tan sols per a tu “VIDA” meua.
T’estime amb aquest amor que dona el temps, que hem estat juntes, t’estime a tu en tota la teua grandesa ‘“VIDA”.》@.@.@.
《 Busque en el foc que em calfa.
En les llavors que m’alimenten.
En una càlida i bonica nit.
En el plaer de la pell després d’una bona dutxa.
Amb tristesa en la cara quan no hi ha altre remei.
Pel camí on se senten passos de sirena.
T’espere entre les aigües que escapen pels rius.
T’espere entre la pluja que alimenta la terra per donar vida.
T’espere en cada pensament etern, on els nostres somnis són a la vora del mar, i la brisa és sol meua. Mentres el temps es deté, per aprendre ha esperat.》@.@.@.
《 En la dansa del temps, hem d’abraçar la vida amb esperança i alegria, il·luminarà les nostres vides. Cantem al sol, perquè en la vida, cada instant que passa és nostre.
Els reptes són versos, de la nostra història, que dansen com cordes vibrants, que somriuen al present, cada clarejar, perquè la vida és un poema, on sa pren a nadar.
En els dies grisos, busquem l’arc de Sant Martí, per ressorgir amb força, com una au que s’alça al vent.
Amb el llibre de la vida, escrivim amb amor, i en cada pàgina mostrem que, volem amb ardor!
No tinguem por de les ombres, són part del quadern, pinta amb colors, i sigues sempre el teu propi pintor.
I en el ressò del temps, canta sempre la teua cançó,》@.@.@.
《 Encara que el temps canvie els meus cabells siguen blanc.
I veja els meus anys passar recordaré aquell temps que ens ajuntavem i érem jóvens .
Vos recordaré
Encara que el passat es convertisca en res i els records es convertisquen en oblit.
Sempre vos portaré amb el cor.
Vos recordaré
Quan veure la pluja caure, i les seues aigües comencen a córrer pel carrer, quan observe volar les palomes voletejant pel camp.
Vos recordaré
Quan la il·lusió es perga, quan el mar es confonga amb els meus pensaments i
quan els meus somnis se’ls emporte el vent.
Vos recordaré
En totes i en cada festa, quan el vent em murmura els vostres noms, la lluna em done amb la seua llum tènue en un somriure. Mentre tingua vida… Vos recordaré a tot els que no esteu ací.》
《 A la plaça del poble, la falla de Sant Antoni està cremant, els records de la festa dansen pel foc en el fervor de la nit. Prompte quedaran les brases i les sandres, que narren la història i la faena que els festers han fet en tot un any.
Les flames del foc murmuren secrets al vent, testimonis, de rialles i bons moments.
Captius per al floc, les memòries dansen, en el pensament. Però ara toca pensar en la festa per a any que ve.
Entre cendres i brases, ressorgeixen els records d’aquesta festa viscuda, en tanta passió. La seua cremà, deixa em prem dat al cor, perquè sant Antoni, sempre serà una eterna festa per tots els SIMATERS, I FORASTERS.》@.@.@ .
《 Llibre del temps, capítol, on, estem aprenem a envellir amb rialles de color. Caminant per sendes de moments intensos, teixint records amb els fils de l’esperança.
Les arrugues són versos, i cadascuna explica una història, gravada a la pell amb la tinta de la glòria. Aprenem a ballar amb els records i les ombres del passat, transformant cicatrius en un art estimat.
Ser feliç és l’art de saber envellir com el vi que millora amb els anys, és com un cant, tranquil entre rialles i desenganys.
En cada arruga un poema, que cada dia es renova, ple d’esperança, buscant la felicitat eterna, el més apreciat dels tresors.
No és fàcil saber envellir, però l’alternativa seria morir, i ame en aquesta vida encara en queda molt per aprendre i viure.》@.@.@.
《 Jan pobles màgics com el nostre. Simat de la Valldigna, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses.
Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comences parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides).
Quan te n’adones, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys.
Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre.
