《 En aquesta foscor de camins solitaris. La vida és sola un reflex de desitjos que van arribant sense pensar.
Veig cares amb persones en màscares que conversen amagats en un mar de paraules i amb moltes confusions. S’allunyen les seues mirades i després apareixen cadascú al seu món entre murmuris nocturn que no puc entendre, però sé que s’emprevan mirant el seu propi interés.
Cadascú quan parla pensa que sempre té la raó, jo mire una mica més enllà.
Buscant la veritat, pensant en aquell sumit que quasi mai espot complir. Però procure ser feliç en mi mateix.》@.@.@ .
《Quan pensava que algun dia podia deixar aquest món, tenia molta pena i estava molt trista.
Però amb el temps va canviant el pensament, crec que podria deixar aquest món sense sentir-me trista.
La vida ja no m’atreu tant com abans.
He vist i experimentat moltes coses, bones i dolentes.
A borisc l’era actual, tot el que està passant estic trista per moltes coses
Veig tot el temps algunes criatures realment egoistes. Tot sembla fals, tot espot reemplaçat.
Alguns es riuen de l’altre sense saber mirar-se a ells mateixos i sense inportarnos!
Ni tan sols hi ha respecte per la paraula dona.
Només els diners sembla importar.
Escoltem sobre guerres i més gerres i crims tot el dia.
Tots buscant el poder, mentint sense gens de respecte.
Desastres climàtics que no sabem parar.
Gents sense poder arribar a fi de més.
Ara pense que quan deixaré aquest món no estaré trista.! Només trobaré a faltar a la meua família els meus éssers estimats i els meus amics.
Que són els que estaran amb mi, fins més enllà de l’eternitat.》@.@.@.
《Atrapa en la màgia que en recorda el temps, élla flota entre núvols i desitjos que recorden la distància en un mar de records que m’atrapen i en fan seus.
Atrapa en il·lusions que desorienten els sentits, contagiats per la passió d’uns ulls, que s’atreveixen a dir allò que les paraules callen Atrapa en els ulls de l’ànima, creant somnis i deixant de voler i no poder. Tocar sense tocar mos.Recordant aquelles abraçades que mai podré tornar.》@.@.@
《 Riure no val dines, és debades, li fa bé al cor; renova la pell i és un bon analgèsic per als dolors de l’ànima, allibera endorfines, aclareix la ment, redueix la pressió i allunya la depressió, riure, ta ajuda a fer bones amistats, entre altres coses. Recorda que quan sàpigues i aprengues a saber riure de tu mateix, la teua alegria no tindrà fi. Els que no creuen en la màgia de l’alegria, mai la podran trobar per cap lloc. Per què sols la tenen, les persones que creuen en ella. Sense alegria no espot saber on està la màgia, pot ser ja tard, si encara no la tens, busca-la. Sense l’alegria sempre sereu persones amb molta tristesa i amargades de la vostra pròpia VIDA, @.@.@.
《 Beneïda, joventut que només agarrats de la mà ja ens portava a navegar en un món de fantasia.
Quan pense en el mar, tanque els ulls, recordant la joventut, i m’òmplic tota d’emoció. I apleguen asta a mi aquells perfums que em porten records de joventut, i entre les ones sento veus i risses que encara estan en els records, d’aquells diumenges de platja en les amigues, quan estàvem tot el dia de cara a eixe sol que anava cremant i no ens adonàvem ni compte.
Sempre que pense en el mar, entre en una altra època, i un altre món tan diferent, que no sembla en res aquest temps.
El mar m’ompli els sentits d’un blau de tendresa, i la innocència, que navega entre l’espuma de les ones d’aquell temps passat, com una embarcació, que entra cap endins, sense por ni pensar a naufragar 》@.@.@.
《 Aquell temps que ens abrasàvem sense importar el temps i passàvem de quasi tot era temps de joventut
quan érem un sol desix,
creat per poder viure aquella vida nova que ens envoltava als dos.
¿On estaran aquell record que ara només recorden les nostres ments?
Tu i jo som com un concert on la música es torna en bonics records on cada nota que es forma amb harmonia li dona forma a la nostra vida, units en els nostres records, la nostra il·lusió era estar junt com la nit envolta el dia en ombres vives aleshores érem amos de nosaltres, ens estimàvem bais les estrelles plens d’emoció.
Hem entés que aquelles abrasades ja están fondides pel camí del temps on hem passat junts més de cinquanta anys i encara seguim, volent mos igual.》@.@.@.
《 La realitat es sembla a un mirall. Cada acció que realitzem, cada emoció que sentim, cada paraula que parlem, siga per a bé o mal, es reflecteix cada vegada en la mateixa forma en les nostres vides.
És l’amic, que el diu el que veu, el teu mirall sempre el dirà la veritat.
Si la teua pròpia vida està neta o alguna cosa térbola.
La imatge que perceps sempre serà clara.
Però si el mires i veus una taca, o alguna cosa térbola és la teua pròpia imperfecció, la que estàs trobant en el mirall.
Procura ser tu sempre, i no tingues por, ves en la cara alta i neta i no tindràs mai por de mirar-te en el MIRALL DE LA VIDA.》
@.@.@.
《 La dama camina
Per l’estel d’un poema on l’acompanyen els somnis allà on naix la lluna plena, se sent contenta entre versos i lletres per on passa, tot miren la seua elegància.
La dama va darrere d’aquell camí que després de la nit ella vol evadir-se dels murmuris d’algunes mirades que no parlen ni diuen res.
La dama va creant el seu destí mentre al seu món va creixent, però ella fa cas omís als diferents camins que la vida va posant-li al davant o al que els altres puguen dir-li.
La dama porta al seu voltant el misteri de la seua vida i el seu món, però sempre amb la fe i la voluntat de la seua resistència, la dama lluita per tot, però sempre serà digna d’admiracio》
