《 La flama d’una vela no està mai quieta, va ballant sense parar
jo mentre, busque paraules per poder escriure algun vers,
mentre ella va consumint.
La foscor del moment fa propi el naixement d’idees i pensaments
d’on brollen les lletres i veus que és possible.
Mentre va consumint-se la vela
En eixe silenci Senç la pluja d’una trona que san portat, la llum
Ella és còmplice d’ombres que ballen rodant la vela, prompte apareixen les
paraules justes, mentre la vela es consumeix.
Poc hi ha poc. Van eixint algunes idees llunyanes. Està parant de ploure, busque algunes frases perquè es faça la meua paraula poema, i la vela sense parar de consumir.
La freda nit es cola per les parets i la trona va passant, les lletres arriben sense sentit
la nit, és eterna, escric sense sentit, deixe brollar la ment i la vela, sa consumat.》@.@.@
《 Ell li va escriure mil cartes, que ella mai va contestar. Éren cartes escrites amb amor i faltes d’ortografia. En els laberints de les lletres es perdia cada día. No trobava faltes en les cartes que escrivia. Mai trobava l’error ni si faltaven les comes, o en lloc d’utilitzar la ge posava sempre la jota. I en el mar de les seues paraules naufragava cada día, per aquell amor, que sempre respectava les regles d’ortografia.
Necessitava la zeta per poder abraçar-la. Amb les hacs, que sobraven, seria impossible estimar-la. Enredra’t en l’alfabet, buscava com un boig com dir-li que la volia sense signes de puntuació.
Amb estima, una mestra les cartes li corregia, que mai resposta tenía. Però ella seguia ignorant-lo, i ell, va decidir parlar-li un día. (A la fi, el cap, no parla amb faltes d’ortografia) per fi fent el valent, li va dir que la volia, amb totes les lletres de l’abecedari. Li va prometre estudiar les regles, i comprar-se un diccionari. Ella va acceptar, i els dos junts escriuen des d’aquest día una bonica història d’amor, sense cap falta d’ortografia》@.@.@
《 La flama d’una vela no està mai quieta, va ballant sense parar
jo mentre, busque paraules per poder escriure algun vers,
mentre ella va consumintse.
La foscor del moment fa propi el naixement d’idees i pensaments
d’on brollen les lletres i veus que és possible.
Mentre va consumint-se la vela
En eixe silenci Senç la pluja d’una trona que san portat, la llum
Ella és còmplice d’ombres que ballen rodant la vela, prompte apareixen les
paraules justes, mentre la vela es consumeix.
Poc hi ha poc. Van eixint algunes idees llunyanes. Està parant de ploure, busque algunes frases perquè es faça la meua paraula poema, i la vela sense parar de consumir.
La freda nit es cola per les parets i la trona va passant, les lletres arriben sense sentit
la nit, és eterna, escric sense sentit, deixe brollar la ment i la vela, sa consumat.》
《 El meu món quan vol pot canviar el seu vestit i es posa de gala en el seu vestit de festa la seua disfressa de somriure i el seu paraigua de dolçor en colors i surt a caminar.
Li agrada veure com miren, alguns ulls el miren, morint d’enveja de veure’l feliç
Aleshores jo estic dibuixant primaveres que no apleguen mai, embolicades de tardor, per què ame ma grada veure si puc, com cauen eixes fulles daurades que cauen hi ha l’atonye》@.@.@.
《 Pense molt en la salut, la recorde quan estic un poc teclosa, aleshores vola la meua imaginació que es posa buscar-la.
D’isme on estàs i en la distància et buscaré em posaré, volat el meu desig per tindre’t, el buscaré en el meu present en els meus errors i defectes.
Busque, salut cada dia despertant els meus sentits, en tot perquè sigues on sigues ets, part de la meua vida, la que camina al meu costat quan el necessite.
A la distància et buscaré per sempre, Salut.
El meu, destí, t’espera, la meua ànima et vol tindre, I el meu cos t’anella i el necessità》@.@.@
《 El meu món quan vol pot canviar el seu vestit i es posa de gala en el seu vestit de festa la seua disfressa de somriure i el seu paraigua de dolçor en colors i surt a caminar.
Li agrada veure com miren, alguns ulls el miren, morint d’enveja de veure’l feliç Aleshores jo estic dibuixant primaveres que no apleguen mai, embolicades de tardor, per què m’agrada veure si puc veure, com cauen eixes fulles daurades que cauen l’atonye》
