《 A la meua ànima brilla amb llum, és com Una, espurna divina que no s’apaga mai.
És el reflex de la vida que en mi viu, és
La flama que ens fa viure, amb passió i força.
Aquesta llum és la que guia els meus passos a la claror, és el meu Faro i la meua estrella.
És la llum que il·lumina el meu camí cap al meu destí i em recorda que el món és ple de flames i amors eterns.
La llum de l’ànima és la que en fa estar viva. És la que en porta la força, per continuar endavant, és com l’amor que naix en cada fibra del meu ésser, és la llum que guia les nostres vides, cap a la felicitat de la vida.》

@.@.@.

《 Avui celebrem la vostra força.
La vostra lluita, i El vostre valor, enmig de la vostra tempesta, que és la força i el valor
El càncer no defineix
el que porteu per dins, de la vostra ànima per què sou més valentes,
més fort que el vent. Cada dia que comença,
reneix la vostra esperança, amb el vostre somriure que creix, és aquesta llum que no es cansa donant força a totes.
Encara que de vegades la batalla és dura i llarga la semble forta i freda, no són soles en cada jornada, sou fortes amb amor i cada dia no s’ha de perdre l’esperança.
Continueu sent aquesta estrella, que brilla en l’adversitat, perquè
La vostra vida és un gran tresor, ple d’amor.
Recordeu, guerreres,
que a cada pas que avancem, estasis
deixant empremta de vida, de lluita i de pau.》@.@.@.

《 Colpegen de vegades la barca de la vida unes dures i dolentes ones de ferro, que fan que la barca baixa a la deriva.
Donant colps de dolor enmig de tempestes impassibles, tot i que de ferro les ones són, sempre hem de mantenir fort el timó, perquè la tempesta també té un fi, i hem de saber torejar eixes fortes envestides produïdes pel vent de la vida.
Si sabem com girar la barca, i les seues veles blanques, hem de tindre clar com tenim que sostindré el màstil, fins que la mar roquera pare de ballar.
Sabem que algun dia podrem en les onades de ferro, i es convertiran altra vega, en aquella espuma blanca sala, amb el seu mar blau i deixara de danyar mos l’ànima. Convertint una bonica llum d’una nova alba, que sempre arriba darrere de cada tempesta convertir-se en onades d’espuma blanca en aquesta tranquil·la mar blava de la nostra vida 》
@.@.@.

《 L’amor s’analitza abans de ser acceptat, és una sorpresa abans d’haver començat, l’amor s’estudia abans que arribe la il·lusió l’amor s’investiga abans d’obrir el cor.

A certa edat té més pes el passat que els sentiments d’enamorat, potser ja no hi ha tanta passió la vida ens fa entrar en la pau i raó, potser perquè es compara amb el passat, allò d’abans es mesura i s’avalua com si fos una regla, i el costum fa costura, es miren les coses diferents i només es pensa en el present

A certa edat. Estimar, no és igual encara que no hi ha edat per poder estimar l’amor ve sense origen, ni fi, es pensa amb incertesa, es mou en l’esperança unint el temps en algun racó de l’ànima, es percep la bondat, l’amor ens recorda llenguatges anteriors ja no es mira tant al cel, ni es somia com abans que tractàvem de ser exemplars.》@.@.@.

《 Fa alguns anys, el mar va ser la nostra llar, entre castells de sorra i espuma sense parar. Els records es tenyeixen de blau i de sal, compartint moments que mai t’ornaran. Les rialles flotaven com el vent al mar, el temps s’aturava. Entre xerrades i somnis, l’amistat floria, bais un cel brillant, la vida passava. Entre viatges de compres per a les nostres botigues passàvem molts somnis i molts dies compartits,
comprant amb alegria, i ajuntant els nostres camins, sempre units.
Molts anys en ruta, a buscar el millor, per a les nostres clientes que agraïsc amb passió. On tendes i vides, es teixien amb amor. Avui queda el teu rastre al vent i el sol, encara que fa uns anys que vas partir per sempre sense raó, el teu record no s’apaga, continua viu al nostre cor. El sol, els fills, la sorra, i el mar,
i aquells viatges que no tornaran.
Però el teu riure i la teua bondat encara sona, en la meua ànima i el meu cor, tots els que t’estimem en el nostre cor viuràs.》

@.@.@.

《 Entre pàgines vivia, en mons de paper, on el vent xiuxiuejava històries a la seua pell.
Caminava entre lletres, la seua única llar, sense pensar que un altre món podia trobar.

Però un dia va arribar ell, amb llum a la mirada, com un vers perdut en una nit estrella. Li va mostrar que hi ha vida més enllà de l’escrit, un paisatge de rialles, un amor infinit.
Les seues mans, que abans només llibres sostenien, ara en altres mans tendrament es perdien.

Va descobrir que el cor també pot volar, més enllà de les pàgines on l’ànima vol estimar.
I així, entre llibres i somnis compartits,
va descobrir que la vida és un viatge sense fi, on llegir és volar, però estimar és tornar a viure.》@.@.@.

《 A poc a poc he après que la vida alguna vegada ens despentina, per això he decidit gaudir la vida amb més intensitat… El món està boig.
Allò que és bo engreixa. El que és bonic surt car. El sol que il·lumina el nostre rostre ens arruga i taca.
El que és realment bo d’aquesta vida, ens despentina…
– dormir, despentina.
– Riure amb gana, despentina.
– Viatjar, volar, córrer, ficar-te al mar, despentina.
– Treure’s la roba, despentina.
– Jugar, despentina.
– Cantar i ballar despentina.
Així que cada vegada que ens veiem jo estaré amb els cabells despentinats
L’únic que realment m’importa és que en mirar-me a l’espill, veja la dona que he de ser pentinada o despentinada.
Perquè menjaré sa i bo, Besaré, Abrasaré, em Relaxaré viatjant,
quan puga passejaré, Cantaré, em posaré guapa i, còmoda, gaudiré quan miraré un bonic paisatge,
i sobretot, deixaré que la vida continue despertant-me i despentinant-me!!!》@.@.@.

Em vaig mirar amb l’espill i vaig veure que el temps no havia passat debades sa via ha quedat en mi!

Em vaig mirar
Amb ganes de somriure potser em vaig veure major de tant viure i viure

Em vaig mirar en l’espill on cada arruga són records d’alguna història viscuda
dies que van estar plens de passió, tristeses i alegries.

Em vaig mirari la meua ment es va omplir de records
cada cana és l’afecte
del recorregut del meu camí i la meua vida viscuda.

Em vaig mirar en l’espill sense cap vanitat
vaig mirar com ha passat la meua vida i fins i tot he aconseguit arribar on estic, amb pau i alegria esperat, el fet de poder viure uns quants anys més…

《 Pel camí del temps, viatgen els records, carregats de nostàlgia, tristeses i alegries, barrejades amb realitats. En el transcurs d’aquests viatges, els ulls es paren amb l’horitzó, d’un cel vermell, mentre un sol lluminós sa soma, i trau el cap, mostrant els seus rajos de color. Aleshores descobrisc que els àngels a voltes ixen tots a lora, a escombrar els núvols del cel, i només, el vol d’algunes aus migratòries, alegren la passivitat de l’ambient. M’arriben records. Que no puc, evitar coses ja passades. Per alguna raó, no puc continuar navegant en aquest cosmos de la ment, i els meus records, s’esfumen tornat a la realitat, en un acte de màgia, aquest viatge del temps sesta esfumant ràpidament. Arriba el fi, acaben aquells records, quan pose els peus en terra i, en eixe instant, és quan torne a la meua realitat 》@.@.@.

《 Fes un somriure al matí i el sol el farà una ulla en passar, i en una brisa, lleu i seua, mil sonoritzes sembraràs.
Somriu quan camines, que el teu riure és com un Faro, que il·lumina els camins en rajos de colors.

Un somriure és com un pont, unís animes sense parlar, és com una abraçada sense braços, que et convida a somiar.
Somriu amb l’esperança, en pau i en el fet en la mira, perquè cada riure sincer i fa el món millora.

Encara que alguns ens desconeguem, compartim moments d’alegria que ens connecta. En aquest dia mundial de la que sonoritza.

Així que hui, i cada dia, regalem sense pensar, aquesta llum que el nostre somriure pot a tots contagiar.
QUE TINGUEU TOTS UN DIA PLE DE SOMRIURE》 @.@.@.