《Papallones que van volant entre l’amarg del món, més sols amb la seua bellesa aconsegueixen donar brill a la foscor.

Hi ha qui canta en la gàbia de la seua soledat, hi ha qui plora per tanta felicitat, Canten els ocells presos en soledat, no està escrit, “serà fàcil” Només està escrit. Has de viure!

Vent que s’emporta el temps, aquest que mai torna, però que en la seua xarxa et captura per més que tu no vulgues.

¿De què està fet el lament?,” baix preguntar un dia! Està fet, amb ira i ressentiment, però també en dolor i sentiment.

Torne a veure les palomes, aquesta vegada les observe amb atenció, també veig el seu niu, i un nen mirar-les va cantant una cançó.

Els núvols dibuixen cors al cel i els xiquets miren amb entusiasme. Perquè ells veuen cavalls que volen, perquè els nens sempre veuen allò, que volen veure.

Jo aquí seguint amb les meues palomes, amb els meus dubtes, amb les meues pors, però també amb la meua llibertat, amb els meus amors i sense dependència de ningú.

Aquí vaig sense poder, detindrem, només em queda aquesta bonica vida (passar-ho bé) cada moment, en els meus, i la meua gran meta és com arribar, ha veure’ls ser feliços a tots》

@.@.@.