《Què més dona si la pluja mulla, o el vent despentina. Si el verdader veritable sentit de la vida és sempre ser com eres, i fer que se’ns erice la pell en estar en aquelles, persones que estimem, ens estimen, i ens alegren el cor.
Per això jo murmure al vent, i li dic des de les meues entranyes, des d’on es viu sense por, des d’on es gaudeix el més menut dels sentits, sense por que els altres ens vegen d’una altra manera. Hem de ser sempre forts i valents, veient i sabent, el patiment que la vida a vegades ens mostra.
Que més dona, les vegades que sense voler ens hem descuidat les nostres vides, aprofitem, quan encara tenim tems per poder gaudir tantes coses de la vida.》
@.@.@…