Camine lliure com el vent,
percep abraçades del temps, i l’olor de la flor del taronger
espere-la tardor,
entre sendes de flors.
Soc la meua propietària,
quant he pogut passar mars i tempestes,
tractant de no perdre els meus somnis,
ni aquells sons musicals
, que de vegades escolte allà lluny.
Violins, que de vegades entren en la meua oïda.
Perquè jo soc de l’aire i de la música,
de l’aire que em deixa caminar amb els meus sospirs, i de la música que alimenta el meu esperit,
deixant amb mi que suaument fluïsca la vida i la nostàlgia que de vegades minva ix.