《 Vaig somiar amb un somriure que mai he vist. Amb uns ulls que mai en miraren. Així, va ser el meu somni, i semblava, tan real. Envà captivar la seua mira, que sense mirar, em transmet ganes de conéixerlo. Mai sabré què fórem. ¿Una il·lusió?¿ Una fantasia? ¿Un somni? Em va captivar, aquest bonic somni, semblava real.
Sempre serà el somni, de l’absència. Tot i que no sé ni qui eres. Et Vaig somiar sense conéixer-te. Així i tot, el teu cor pareixia feliç. Només, que jo en la meua vida, perquè sense élla, no ha vera pogut somiar.
Recorde, un bes, tan lluny, i el meu tan a prop, jo buscava com la flor busca el sol, i l’aigua cada matí. Així i tot, sé que no ens hem de veure mai.
Sempre recordaré, aquella bonica lluna, a la vora d’aquell mar invisible, entre pètals de roses sense color ni perfum. Cada volta que veure una nova albada, el recordaré entre versos. Perquè nosaltres, sempre estarem units per aquest fil invisible, per on caminen les ànimes solitàries 》

@.@.@.