《Demà, demà, Si li contaré, a la meua vida, el què em passa.
Demà el sol eixiran un, altre dia, i faré un altre intent, per Pesaro bé.
Però avui, ara mateix vull dormir.
Moltes vegades passa, que en, la maduresa de la vida, arribes a aconseguir, el que mai esperaves,
Y sempre arriba en eixa, l’etapa on ja no tens aquella joventut radiant.
A vegades si tens salut, i encara el veus bé, no estàs, tan malament, bé podríem dir, doncs encara podem estar satisfetes.
L’edat, a vegades fa creure, que encara es pot sembrar i collir d’alguna manera. Alguna il·lusió.
Però, sempre hi ha un però, als teus pensaments, que sols, es fa present la por, sí. I tens por, algunes coses, que s’incrementa, la inseguretat, o pitjor encara, no s’accepta que la bellesa no està a l’exterior, sinó l’interior, moltes vegades, les pors van acompanyant dels anys.
Que a vegades es neguen a tornar a viure, a tornar, a estimar, però, el pitjor de tot, l’apunyala és quan reneix la inquietant i l’aventura del Guna il·lusió, què no es pot controlar.
És quant el cor vol a obrir-se, als somriure que dóna llum a la cara, encara que l’abella ja no és la reina d’aquells tems que hi ha passat. Senzillament, perquè en l’etapa de la maduresa, els pensaments també han canviat.
És qüestió de fer un canvi notable. Ja no es tenen, 45 anys, no pots conduir, Perquè no tens, els re feixos d’abans.
Millor guarda els sentiments, i posa els peus ben ferms sobre la terra.
Grava de memòria el teu amor veritable, que tin queres en la teua joventut, què t’estimara, per la teua essència, et cuidara i el vetllarà sempre per tu mateix, fins al final.
Perquè l’única i meravellosa maduresa, és la que es conserva en els anys.
Perquè aquella nena malcria, que portes dins, i la meua silueta de senyora d’unes quantes dècades. És la meua veritable realitat, perquè, sóc perfectament imperfecta, senzillament sóc una DONA que ha viscut》@.@.@.