《 En els nostres cors sempre

quedaran esquerdes, tristesa, i molt dolor, en recordar aquelles persones, que se’n s’emporta aquest maleït virus. Sempre quedaran les cicatrius del record, i les ferides que va deixar el fet de patir en aquests dies incerts, de confinament. Avui pense en la primera sortida, em vaig trobar molt rara. Vaig veure molts ulls que no coneixia, de sobte una jove em saluda. Era la meua veïna Maria, quina emoció, quina alegria. De lluny ens saludem i ens acomiadem. Vaig tornar aviat a casa. Vull pensar que ja ha passat el pitjor.

Vull a deixar córrer el meu torrent d’emocions, i poder exterioritzar els meus riures per on siga que traguen el cap, ja no vull més temps d’angoixa, ni negativitat. Pense que tot tornarà a tenir brillantor, i transparència. Vull entrar un altre cop, a la meua boira plena d’emocions, sense pors, que puguen apagar la nítida d’aquests moments, sé que encara ens queda consciència i dolor. La gent de vegades no dubta a fer qualsevol cosa, per absurda que siga, per evitar enfrontar-se a la trista realitat. U no pot tornar-se il·luminat, imaginant figures de llum, si no sent conscient que hi ha la foscor. Quan vaja sortint el sol cada dia. El veuré amb una altra expectativa, escoltaré amb més alegria el cant dels ocells.I quan torne a veure aquests raigs de sol, que entebeeixen la meua habitació. Pensaré, que on hi ha llum es respira pau i amor, i on hi ha amor hi ha el Déu que ens abrigue cada dia a tots 》

@.@.@.