《 Estic sentada en la arena ,mirant les ones com venen i van ,allargant la vista vec, eixa inmensitat tan gran ,ques el mar, I pense , lo fràgil e inssignificant que sóc.

Mentres la vesprada cau en aquesta hora llarga de bellesa, mire el cel. Que faig meu, sense pressa.

En el vermell color de la llum que queda.

Penso que sóc la última, del minut que falta perquè el sol reposi sota el mar.

Aquest és un moment unic i especial ,la meva raó, de vida, el meu univers ,després de vore tant aigua i tan gran horitzó.

Que bonic, poder ser l’ama de l’últim minut del día, del minut que falta per eixa foscor que el brinda la nit , no més puc seguir mirant eixés ones ,que en la seva espuma blanca continuen arribant, turnanse i sense són , unes darrere de altes, van i vénen i no em canse de gaudir de tanta bellesa .

Mentre la tarda cau per agotament, i l’aigua va fense de un verd més oscur , li tires un paper i el desfà, però no pot arrossegar els meus pensaments , com si foren peixos de colors, per sota de l’aigua.

Así davant de les ones i asenta en la arena, demano al tems ,poder allargar esté minut , i poderme sentir capitàna de eixos vaixells ,que creuen la mar, i la meva mirada.

Em senc feliz en éste bonic moment .

Promet no oblidar les coses que m’importen,i poder aprofitar el temps, i ser l’ama ,deixe minut que falta per la foscor de la nit 》