《 En vaig vestir, de silenci, en un temps insegur, d’ansies per viure. Em faig perdre en el temps mirant les ones de la mar, eixa mar infinita i eterna. La pluja m’omple de desitjos, quan estava bais d’aquella llum de lluna. Despertant la meua ànima com un estel, que estava adormit.
La lluna apuntava, cautelosa cap ha mi, com un desig, de sentir boniques paraules d’amor i fantasia. Despertant, la meua curiositat, a voltes amb murmuris que no entenia, queda’n amb ganes de saber més.

Vaig somiar amb una abraçada, que va paralitzar el temps en un sospir, reprimit. La nit es va fer dia, amb la llum de l’alba, el dia es va fer pluja, amb el frenesí dels meus sentiments, el temps es va paralitzar, i les ànsies, rondaven, per al mar dels sospirs.
Però els meus somnis es trencaren, i es va fer un immens silenci 》
@.@.@.