《De sobte una resplendor il·lumina aquella nit, abrigant aquell nadó, que plorant està al seu bressol, envoltant en llençols blancs, tan suau com la seua pell. Quan el sol, abriga tot aquell, bonic i menut cos, perquè encara que és menut, la seua mare l’apassiona acariciar aquella tendra cara quan riu badallant. La seua mare li fa una abraçada i un dols petó al seu àngel, i aquell nadó queda adormit amb les primeres llums de l’alba, on a poc a poc, aquella mare salsa per abrigar-lo i fer-li un bes, després tanca les finestres perquè el sol no desperte aquell àngel que ja dorm tranquil al seu bressol. La seua mare vetllarà com cada nit, i cada dia amb la seua ànima, i la seua pròpia vida》@.@.@